Seguint les declaracions recents de Gregorio Peces-Barba aplaudint els bombardejos o els trets de canó contra Barcelona, o les intervencions d'Alfonso Guerra i José Bono sobre la inadmissibilitat que una militant del PSC pugui ser presidenta espanyola, se'm fa inevitable associar-hi el testimoni que ens aporta, de mitjan segle XVII, l'assaonador barceloní Miquel Parets a la seva Crònica : "Lo rei d'Espanya feia grans juntes de gent per tota la Castella i regne d'Espanya (...) i també s'era emprat d'altres nacions per ajuntar un gran exèrcit per a conquistar Catalunya. Perquè los ministres del rei li havien donat entenent que, si subjugava Catalunya, que en trauria molts milions." Resulta tan interessant com sorprenent l'obsessió en què s'ha convertit Catalunya per a Gregorio Peces-Barba, que dedicava una bona part del seu article "Después de las elecciones del 20-N", d'anàlisi dels resultats electorals, del dia 1 de desembre a El País , a les aspiracions nacionalistes. Hi diu, per exemple: "El separatismo en España es una ilusión imposible y un esfuerzo inútil" i, agafant un to apocalíptic, hi afegeix: "Habría que decir a los separatistas el lema que encabeza el libro sobre el infierno de la gran obra de Dante La divina comedia: lasciate ogni speranza (abandonad toda esperanza)". El que no em queda clar de les referències de Peces-Barba al separatisme és si ell s'hi considera inclòs després de dir que a Espanya li hauria anat millor sense Catalunya, que hauria estat més encertat prioritzar mantenir dins d'Espanya Portugal que Catalunya quan les dues s'afirmaven contra la voluntat de dominació espanyola. De vegades, el principal adversari del PSC és el PSOE, quan alguna de les seves personalitats més rellevants projecta una imatge de la relació entre Catalunya i Espanya que palesa un punt de vista més propi d'una mirada colonial que d'una concepció federal. Davant del discurs que pretén animar els catalans a deixar de sentir-se'n i a renunciar a la seva cultura i a la seva personalitat col·lectiva, la reacció majoritària de la societat catalana és de considerar-se cada cop més lluny dels qui afirmen Espanya des de la imposició uniformitzadora.