Mentre a Catalunya el Govern de Mas compleix el seu primer aniversari, el de Rajoy ha iniciat amb mesures dures la seva navegació en una crisi que ja va camí del cinquè any sense que l'escenari ofereixi expectatives clares de remuntada. Les dades de l'atur són esfereïdores i les bones notícies econòmiques, que hi són, no aconsegueixen capgirar una tendència negativa que ha deixat el nostre país més pobre que fa deu anys. S'imposa la necessitat de reactivar l'economia perquè es puguin generar llocs de treball, però no hi ajuden les retallades en la despesa pública, que són inevitables perquè els pressupostos i les plantilles de personal de les administracions no es corresponen a la nostra capacitat per generar prou recursos per mantenir-los. La reducció d'ingressos ha situat força institucions al llindar del col·lapse i les ha obligades a posar-se en mans d'uns mercats més preocupats de treure'n un benefici que d'afavorir una estabilitat econòmica que no tenen com a prioritària. En aquestes condicions, governar exigeix tenir el cap ben endreçat, no deixar-se endur per la frivolitat i la demagògia, i actuar amb la màxima sensibilitat social. La Generalitat ho intenta, malgrat que no sempre se'n surt. No es poden discutir ni el coratge ni la determinació de Mas, encara que es pugui discrepar d'algunes de les mesures adoptades. La funció dels sindicats en aquest context és delicada i han d'administrar amb prudència la representació dels qui tenen feina i la dels qui aspiren a tenir-ne. En la formació del seu Govern, Rajoy ha deixat ben clar que és ell qui porta el timó del PP. Ho hem vist amb la vicepresidència de Sáenz de Santamaría i amb el nomenament per a ministeris claus com Foment i Interior de col·laboradors seus directes des de fa molts anys. També en són exemples els nomenaments de Jorge Moragas com a director del gabinet del president o de l'intel·lectual liberal José María Lassalle com a secretari d'Estat de Cultura. Rajoy es distancia del sector més dur. Recordem que la COPE o Pedro J. Ramírez en van criticar la tebior. Vist amb perspectiva històrica, no deixa de cridar l'atenció que Rajoy hagi assignat a un basc i a un català els ministeris de Defensa i d'Interior. Des de Catalunya hi ha un recel força legítim i compartit sobre la política que pugui emprendre el PP respecte del nostre autogovern, tenint en compte la campanya que va impulsar contra l'Estatut del 2006 i que Fernández Díaz ha qualificat d'error. L'antecedent del segon mandat d'Aznar resulta inquietant. Com ho són gestos i declaracions sobre el model educatiu. Rajoy disposa de majoria absoluta, però seria temerari no buscar la complicitat de Catalunya si l'objectiu és superar la crisi.