MASSA PATIMENTS per al PSOE aquesta legislatura, que ja compleix tres anys i mig, gairebé sempre sota la bota de la crisi econòmica. Als socialistes només els faltava això, que el seu Govern protagonitzi la reforma constitucional per buscar l'estabilitat pressupostària amb el risc pur i dur que el canvi es converteixi en un obstacle per al progrés social, per a les polítiques socials, per al desenvolupament de l'estat del benestar.

L'acord final amb el PP és menys desastrós del que es temia, després de les correccions estimulades per la pressió interna del PSOE, inclòs el candidat a la presidència del Govern Alfredo Pérez Rubalcaba. Hauria sigut un disbarat una reforma que no preveiés excepcions en cas de recessió, emergència o catàstrofe. Però que la reforma té el color de la dreta i no de l'esquerra progressista és una veritat com un temple, es posin com es posin els que sembla que no han tingut més remei que passar per l'adreçador de la dreta europea dominant de Merkel-Sarkozy i companys màrtirs.

Per a qualsevol socialista, el que passa és un calvari que cal afegir als que ja ha patit des del 2008. Ja vaig escriure que, per a aquest pla, hauria sigut millor que Zapatero hagués dimitit fa temps i que hagués deixat el Govern a la dreta, perquè aquesta fes, amb entusiasme, la política que els socialistes han estat fent a contracor.

Si, finalment, Rajoy i els seus nois guanyen les eleccions del 20 de novembre, els socialistes s'haurien d'apressar a portar a terme una profundíssima regeneració del partit, aquesta cosa que sembla que només es pot fer des de l'oposició. Aquest país necessita una esquerra sana i forta i, mentre no se'm demostri el contrari, tal cosa només és possible des d'un partit socialista transformat després de l'amarga experiència d'aquests anys. I si l'esquerra sencera es decideix a complir el somni de la unitat o a posar-ho tot a les mans del 15-M, doncs millor.