Sabem del cert que l'atur no para de créixer. Que l'objectiu del dèficit no es complirà. Que el PP no creu en cap altra nació que no sigui l'espanyola. Que la realitat supera la ficció. Que aquest any serà pitjor econòmicament que l'any passat. Que els ajuntaments no aconseguiran un finançament just. I, entre d'altres, que del pacte fiscal que reclamen alguns partits catalans no se'n cantarà ni gall ni gallina. Tenim certeses perquè tenim evidències, perquè som conscients de la veritat dels nostres coneixements, perquè és inconcebible el contrari o perquè no existeix dubte sobre el que es mostra als nostres sentits i a la nostra intel·ligència. El fotut dels nostres tristos temps, infernals, com diu aquell, no és l'escepticisme, no és dubtar críticament i sistemàtica de la relació entre la realitat i la representació ideal que ens en fem, sinó precisament del fet que s'hagi instal·lat en el nostre pensament, en el nostre laboratori de la realitat, la incertesa més absoluta. Fixin-se si és profunda aquesta desorientació, aquesta mena de buit abismal que produeix el caos, que les prediccions de dèficit zero que fa el govern popular el situen en el llindar del 2020! És a dir, en el límit del dubte absolut! És clar, davant aquest panorama tan desolador, on regnen, insistim, els esmaperduts i els més que decebuts (la indignació, en teoria, hauria de ser proactiva, no?) hi ha gent que es queixa que falten líders amb la testa ben equipada i fermesa a l'hora de prendre decisions. Líders de masses, volen dir! Com posant de manifest que, malgrat l'escola, la cultura, la democràcia, el passat recent d'Europa, encara necessitem (o tornem a necessitar) que ens posin el menjar a la boca, pensin per nosaltres, ens posin un piset, ens facin creure en rodes de molí i ens duguin de la maneta cap a l'escorxador. És esfereïdor! La incertesa, pel que sembla, reclama dictadors, emperadors, dèspotes o autòcrates. L'estat d'incertesa social comporta submissió, obediència cega, acatament total. Si la Merkel no ens lleva aquesta angoixa, si els tecnòcrates no ens retornen un mínim d'horitzó individual i col·lectiu, el proper pas amb la lògica de la història és possible que només es manifesti en dues direccions: o bé, la revolta, de futur tan impredictible com el present, o bé la dictadura planetària descarada, més o menys el mateix que ja tenim ara.