Cerca per data
 |
Maig - 2012 |  |
||||
| Dil | Dim | Dim | Dij | Div | Dis | Diu |
|---|---|---|---|---|---|---|
01 |
02 | 03 |
04 | 05 | 06 | |
| 07 | 08 |
09 |
10 |
11 |
12 |
13 |
| 14 | 15 |
16 |
17 |
18 |
19 |
20 |
21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
| 28 | 29 | 30 | 31 | |||
| Mostrar les entrades del mes | ||||||
Cerca per conceptes
Cercador d'ofertes laborals
Ultima modificació: 13:01
Col·laboració
08
02
2012
Lear, despertar a la realitat
Rosa Palau
Avui fa 10 anys de l'anunci del tancament de l'empresa Lear a Cervera. Deu anys que han passat massa rà pid. De fet, ho recordo com si fos avui mateix. Un 8 de febrer, els alts cà rrecs van venir des de Valls per anunciar-nos, gairebé amb nocturnitat i traïdoria, que ens tancaven l'empresa i que tots anà vem al carrer. Per a l'anunci van utilitzar una estratègia pròpia de la policia secreta, amb gravacions ocultes per si algun dels treballadors perdÃem els papers davant una notÃcia tan fatÃdica, un fet que vam descobrir uns dies després. Però els treballadors de Lear érem persones amb una gran responsabilitat i amb un nivell de professionalitat molt alt. Amb la distà ncia del temps, però, penso que també érem un pèl il·lusos, ja que ens mirà vem l'empresa com a pròpia i crec que molts aspirà vem a jubilar-nos-hi.
Passat aquest perÃode no puc deixar de tenir enyorança d'aquells temps, ja que no en va vaig treballar-hi catorze anys de la meva vida, cosa que, com comprendreu, dóna per a molts moments i vivències personals que es mantenen vius en la memòria. El dia a dia de treball que compartÃem amb els companys, la rutina pròpia d'una cadena de muntatge, la preparació del material..., tot un procés perquè les peces fossin instal·lades als cotxes. Lear era una empresa -suposo que com moltes altres- que cada dia exigia més als seus treballadors. Més producció i més qualitat per ser més competitiva. I, com no podia ser menys, nosaltres exigÃem remuneracions que estiguessin en consonà ncia amb la nostra feina. De fet, treballà vem amb el cronòmetre en marxa, i això era sinònim d'un sobreesforç. Arribaven les comandes i n'hi havia que, per complir-les, requerien més hores de les estipulades. Per tant, tocava treballar dissabtes, molts dissabtes. Per moure tot aquest engranatge, també calia una intensa tasca sindical, perquè gairebé tot s'havia de negociar amb els representants dels treballadors. Tot això generava rics i profitosos debats als menjadors entre companys i comitè d'empresa, i recordo que algunes d'aquestes controvèrsies eren molt intenses, situació que demostrava la necessitat d'aquest esperit negociador que tenen els sindicats. De fet, estem parlant d'una empresa de 1.000 treballadors i que en el seu moment à lgid n'havia tingut 1.500.
Ens va tocar portar les negociacions dels convenis del metall, unes reunions molt dures, però que exigien un gran nivell de responsabilitat, ja que Lear era l'empresa del sector més gran del territori i, d'alguna manera, marcava el full de ruta que seguirien les altres. Hores i hores al departament de Treball de la Generalitat amb instants especialment difÃcils, que, posteriorment, es traslladaven a les assemblees... El neguit de les negociacions i la desinformació provocava, sovint, confusió. Però, al cap i a la fi, va ser una tasca sindical ferma i amb molta convicció. Segurament vam cometre errors, però deixeu-me ressaltar que vam tenir molts encerts, i el pas del temps aixà ho ha anat demostrant. Per exemple, Lear va marcar un abans i un després en les negociacions del tancament d'empreses fins a la crisi recent. Molts treballadors van posar-la com a exemple per aconseguir, si més no, uns acomiadaments tan dignes com fos possible.
En aquell temps res feia pensar que l'empresa tancaria les portes. Tot rutllava. Lear era una firma avançada als temps. Tenia grups de treball de millora, equips d'innovació i desenvolupament i amb reconeixements a la qualitat ISO. El seu desplegament industrial era d'una magnitud tan gran que sempre hi havia serveis de taxis a la porta per portar peces urgents a l'aeroport de Barcelona quan sorgien necessitats d'algun dels clients. Pel que fa als treballadors, gaudÃem d'un servei mèdic permanent i d'autobusos gratuïts que ens portaven a casa, i els representants dels treballadors tenÃem uns llocs ben habilitats per portar a terme amb total independència les tasques que se'ns havien encomanat. Aquestes fites no eren casuals, sinó fruit de les negociacions i del dià leg, perquè una cosa sà que tinc molt clara: la paraula és la base per entendre's.
En qualsevol cas, l'empresa va decidir tancar perquè amb tot això no en tenia prou i volia guanyar més diners, no en tenia suficients. L'avarÃcia d'uns senyors amb corbata va fer que els fonaments històrics d'un poble com Cervera tremolessin i els plans de vida de molta gent pengessin d'un fil, ja que la gran majoria eren d'altres localitats del territori. A Lear es van conèixer moltes persones i van sorgir parelles i famÃlies. Els anys que una servidora hi va passar van donar per a molt: des de ser testimoni dels festeigs, fins a assistir a les bodes i compartir la felicitat dels naixements dels primers fills...
Però malgrat el fatÃdic anunci, els treballadors de Lear no ens vam acovardir i vam sorprendre propis i estranys. Potser alguns van subestimar més del compte una plantilla pel fet que, dels 1.000 treballadors, 800 érem dones. La nostra valentia va despertar l'atenció de la societat i, sobretot, dels governants. Una heroïcitat basada en una lluita aferrissada, fent torns de nit i patint el fred del febrer de la Segarra per evitar el desmantellament de la fà brica. Tothom s'arremangava i qui no podia aguantar tota la nit portava els termos de cafè i alguns croissants per suportar millor les baixes temperatures i vèncer el cansament. I també van venir les manifestacions, llargues i multitudinà ries, ja que s'hi apuntaven familiars, amics i gent anònima que va sentir-se a prop dels treballadors. Vint autocars en direcció a Barcelona cap al Palau de la Generalitat es diu aviat, però costen molt d'omplir. No em voldria pas descuidar que, en aquella croada, el poble de Cervera i el seu ajuntament van ajudar-nos com ningú, amb un gran nivell de comprensió per part de tota la ciutadania, i van estar al nostre costat a cada moment. I també, per descomptat, els mitjans de comunicació! En una època en què la informació no anava tan rà pida ni tampoc hi havia els canals d'Internet que avui tenim. Sense tots aquells mitjans, al darrere dels quals hi ha un grup de professionals excepcionals, estic segura que tot hauria estat molt més complicat.
De tot això ja fa deu anys..., però malauradament aquesta sagnia de trasllats o tancaments de fà briques avui és més cruent que mai. D'històries del passat no en viurem, però sà que estic segura que ens poden servir d'exemple per afrontar el futur amb valentia, esforç i motivació.
Darreres opinions
21
05
2012
20
05
2012
19
05
2012
18
05
2012
17
05
2012
Els articiles d'opinió més llegits en 10 dies
2012© Grup Segre
