EN POLÍTICA, qualsevol pronòstic pot capgirar-se en poc temps. Que l'hi diguin a Francisco Camps, que a finals de gener del 2009 va acordar comparèixer en una tribuna pública a Madrid el 13 de març convençut que el PP perdria les eleccions a Galícia i rebria una clatellada a Euskadi el dia 1 de març.

Amb Rajoy contra les cordes, aspirava a presentar-se a Madrid com la salvació. Però el 13 de març, Rajoy estava enfortit i a ell li va preguntar Ángel Expósito en públic: "Qui li paga els vestits?" "Els meus vestits me'ls pago jo", va respondre. I llavors va començar un calvari que ha durat fins avui. Tant és que el jurat popular el declari innocent i ell s'entossudeixi a tornar. El cert és que ja no és president de la Generalitat; el seu aliat de Castelló, Carlos Fabra, al novè intent serà processat per suborn i altres presumptes delictes, i al seu lloc hi ha un jove president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, que no és família del vell cacic castellonenc, que està resultant un gran encert d'elecció de l'equip de Rajoy.

Aquesta bona vista per a la formació d'equips -Alberto Fabra, el líder balear José Ramón Bauzá, una altra revelació; Soraya, Cospedal, Basagoiti, Nuñez Feijóo i bona part d'aquest Govern- és el que estableix una diferència important entre populars i socialistes actualment. "El pitjor de Zapatero era la selecció de personal", manté Juan Fernando López Aguilar. Potser aquesta habilitat és el millor que té Mariano Rajoy, juntament amb la sensatesa i sentit comú, en vista del personal amb qui s'està envoltant.

El cas valencià crida especialment l'atenció. Com van detectar Alberto Fabra? Qui en va ser el descobridor? Cospedal, al cap i a la fi la secretària general? Camps, que es negava a anar-se'n, va proposar la seua vicepresidenta Paula Sánchez de León. Rita Barberá tenia altres noms, però Madrid va imposar el seu. Fabra és el paio més tranquil i eficaç que es podia elegir per governar el polvorí valencià. Irritant Barberá i el president de la Diputació valenciana, Alfonso Rus, la Generalitat s'ha personat en el cas Emarsa, una empresa pública especialitzada a dilapidar fons. La investigació del cas està resultant un escàndol.

Governant a un pas d'una fallida tècnica de les finances de la comunitat, Fabra és una aposta de renovació que espanta un dels pocs alcaldes socialistes valencians: "Encara serà més difícil guanyar les eleccions a aquest que a Camps." I si es pregunta a les Balears, la impressió és la mateixa. I el retrat robot, també: jove polític, bon comunicador, alcalde d'èxit al seu poble o ciutat i net de corrupteles, cosa que, al litoral mediterrani, ja té mèrit.

"Els populars tenen molt bon equip, entre altres coses, perquè entre els seus simpatitzants destaquen persones brillants dels alts cossos de l'Administració de l'Estat", admet Ramón Jáuregui, un dels personatges més interessants del PSOE i amb qui Zapatero només va comptar l'últim any, quan la nau naufragava.

Però, a més, la divisió al PSOE és important. Sempre hi ha tensions en vigílies congressuals, però l'enfrontament d'abans-d'ahir a Sevilla per la llista de delegats per votar Rubalcaba o Chacón revela una fractura seriosa: "Estem com l'afició del Sevilla i el Betis, però pitjor", retratava amb enginy un dirigent sevillà dissabte, quan faltava poc per a l'inici el derbi futbolístic local. D'aquí a un parell de setmanes sabrem si Rubalcaba o Chacón lideraran el PSOE, però partidaris de Carmen Chacón ja adverteixen que, si guanya Rubalcaba encara que sigui per poc, com temen, ella serà candidata a les primàries per elegir el cartell que s'enfrontarà a Mariano Rajoy. L'única cosa en què els uns i els altres coincideixen és que tot apunta que passarà molt temps abans que recuperin el Govern. La travessia del desert s'anuncia molt llarga.