Per recomanació fervorosa de Fer-ran Sàez, he llegit Viatge involuntari a la Catalunya impossible, de Quim Torra (Proa). Llibre memorable, i certament recomanable. Un estudi digestivament acadèmic, amb moltes notes personals, seguint la petja d'Eugeni Xammar, que recupera tres altres grandíssims periodistes d'abans de la guerra, caiguts en l'oblit per culpa del franquisme: Lluís Capdevila, Àngel Fer-ran i Francesc Madrid. Amb una conclusió un punt fatalista: la recança per aquella Catalunya impossible que aspirava a país lliure, culte, civilitzat i obert al món, aterrada -per sempre?- pel braç potent de les fúries, per expressar-ho amb un vers del ja centenari Màrius Torres.

Una Lleida impossible, també? En efecte, la Lleida del poeta que dilluns passat hauria fet cent anys (glossada en el volum tan oportú que ahir regalava aquest diari) no tenia res a veure amb la Lleida posterior al conflicte armat que va donar pas a la llarga dictadura. En realitat, fa ja segles que comparteixen espai urbà dues Lleides que discorren com dos rius paral·lels, per tornar a emprar una metàfora torressiana. La Lleida progressista i tolerant, catalanitzada i catalanista, que mira sobretot a llevant, d'esperit avançat, clara, ventilada, cosmopolita, democràtica i partidària de la república com a forma de govern (encarnada al seu temps pel mateix Màrius, el seu pare Humbert, el germà Víctor, l'oncle Alfred Pereña i la gent de Joventut Republicana). Per un altre cantó, la Lleida carca, retrògrada, beata, carrinclona en el sentit pejoratiu del terme, espanyolitzada i espanyolista, que mira només a ponent, grisa i boirosa -no parlo de meteorologia-, a punt sempre de posar-se al servei de règims polítics opressors i benvolent desprès o almenys comprensiva amb els conveïns que hi han col·laborat de manera activa. La ciutat d'ideals del nostre poeta més universal i la ciutat de les cols de la tradició local més lamentable. La del doble ministre Aunós, per exemple, novament d'actualitat arran de la biografia de Varela, casualment durant anys compartint casa amb els Torres. Aquestes dues identitats o mentalitats ciutadanes han conviscut en efecte durant la història moderna, del XVIII ençà, sense acabar de confluir, i encara conviuen avui dia. En determinades èpoques ha dominat l'una, en d'altres l'altra, mantenint un pols més evident o més soterrat, sense resolució per ara.