ARA QUE FA un any de l'escorcoll del Palau de la Música Catalana i de l'esclat d'un escàndol que va deixar desconcertada la nostra opinió pública, queda prou evident que Fèlix Millet ha aconseguit de moment el seu propòsit de diluir les seves responsabilitats i escampar una ombra de sospita sobre amplis sectors de la societat civil i política del nostre país. Recordem episodis com el del casament de la filla de Millet, l'ajut a Àngel Colom, el conveni amb la Fundació Trias Fargas, les pressions exercides davant de la Generalitat i l'ajuntament de Barcelona per tirar endavant la construcció d'un hotel en una finca situada al costat del Palau... Entre els polítics, els mitjans de comunicació i l'administració de justícia han contribuït a crear la percepció entre la gent que hi havia una connivència general amb la forma de fer de Millet. Per què es va constituir una comissió parlamentària d'investigació sobre les irregularitats detectades en la gestió del Palau de la Música més orientada a atacar CiU que a posar en relleu la magnitud de l'espoli de Millet? Per què els diaris han reproduït cartes de Millet al president Maragall sobre temes que no tenen res a veure amb cap delicte, com és la presentació d'un llibre? Qui fa circular aquests documents i anotacions que haurien de ser adequadament custodiats? Com és que no s'aconsegueix fer avançar més ràpidament una acció judicial que les circumstàncies tornen cada cop més urgent, tot i les raonables dificultats per dur-hi a terme un treball exhaustiu? Per ara no hi ha indicis que s'hagi produït entre càrrecs públics imputats pel cas Millet cap mena d'enriquiment, sinó una voluntat d'ajudar una institució, el Palau de la Música, que crèiem en mans d'una persona honesta. Les administracions públiques, acusades de negligència perquè no havien detectat les potineries de Millet, han acabat adoptant injustificadament una actitud de malfiança respecte a la forma com es gestionen les fundacions. Ens cal més exigència ètica i més rigor en la gestió, però ens enganyaríem si no partíssim de la premissa altruista i de bona fe que fonamenta el món fundacional i la dedicació a la política.