Com cada any, diumenge es va celebrar la cursa Aran per la llengua, la dissetena ja, amb una munió de gent que va respondre a la crida del col·lectiu Lengua Viua per defensar un idioma, una cultura, un país. Qui té una llengua té una clau, asseguren, i mai un lema havia estat tan encertat. En les llengües és, i tant, on ens reconeixem, on la identitat pren forma i sentit per a un mateix i davant els altres, la via per la qual les coses s'anomenen i passen a ser.

La vall d'Aran representa un excepcional exemple de com una societat evoluciona, s'amplia, busca i troba, sense perdre les arrels i la memòria del camí recorregut al llarg dels segles. És rar trobar un país on aquestes dues tendències es lliguin d'una manera tan peculiar, i tan vera, perquè el magma resultant esdevingui atractiu, engrescador, tant per al visitant com per a l'oriünd, tot encaixonat en uns paratges d'una bellesa verda gairebé insultant, definitiva i perfecta, fins i tot en el rigor de les seves inclemències meteorològiques. Viure a Aran sembla, a vegades, una fe.

I sempre que hi desembarco els aranesos fan que senti, el territori dels seus amors i desamors, com si fos el meu, com una segona casa. Vaig tenir la sort de tornar-ho a comprovar fa uns mesos, en la presentació de la il·luminadora biografia que Antonieta Jarne ha fet sobre Josep Maria Espanya i Sirat, un dels tradicionals homenots de la Val, en un acte en què Paco Boya va demostrar, una vegada més, l'altitud del seu pensament polític. Homenot ell mateix, conjumina les qualitats típiques dels aranesos: treball, intel·ligència escènica, bon conversador i una cultura i una sensibilitat inèdites en un polític de primer nivell. En moltes coses, em recorda a un altre polític d'altura amb què Lleida compta, Miquel Àngel Estradé, aquell que es mou amb la mateixa soltura en una fleca del seu poble, les Borges, com rere el faristol del Parlament de Catalunya. Estradé podria haver estat, seria, un gran conseller.

Esperem que gent com aquesta sàpiga confeccionar bé l'encaix d'Aran a Catalunya, un territori que podent ser país propi bé es mereix vegueria pròpia i una afinada llei de llengua aranesa, aquest parlar que ressona al cervell d'un catalanoparlant com a veritat de frontera, com a baula entre segles. Una llengua viva per a un món que és tan antic perquè es fa nou cada dia.