ÉS VERITAT que el Montsec no és aquella "muntanya d'ametistes" amb què el poeta Guerau de Liost va batejar el Montseny, tan pròxim a Barcelona. No sé si és perquè el Montseny ha tingut poetes que l'han lloat, o si és perquè s'ho val -que no ho dubto- és ja des de fa temps parc natural. El Montsec -poderós i tan ocult- no ha tingut poetes que l'enaltissin, que visitessin els nius dels déus que hi habiten. Potser per això és tan recòndit en l'imaginari paisatgístic de Catalunya. Temps a venir -mal m'està de dir-ho-, jo escriuré un poemari d'aquest Montsec agrest i dolç, i tan nostre com nostra és la vella Seu de Lleida. El Montsec és feréstec com un animal indòmit, com un terrer que els déus van deixar sense polir, com la set que crema, o com la ventúria que anuncia la tronada. Per això és tan bell en la seva singularitat solitària, lamentablement desconeguda.

Al Montsec no hi ha nimfes de les fonts; ni sabem que mai cap heroi hi hagi guardat el tresor robat als rics per repartir entre els pobres; ni que cap amant hi hagi alçat un palau de roca i balmes a la seva esposa... Al Montsec tot és més dur i més pròxim a la vida que vivim. La millor font duu el nom de les bagasses en qui els traginers assaciaven llur marriment d'amor: sexe dels cossos entresuats i amb l'esperança en les estrelles. Les cingleres hi són fetes amb escarpres oscats que mogueren els gegants ignots, nues com la carn indòmita. La flora hi és aspra i ve prenyada de pues: ginebrons, coscollars, alzines i argelagues... I el perfum no és d'ombradius i d'aigües somes, sinó d'herbes de romer, i de timons eixarreïts...

Però l'ermita de la Pertusa, clavada en la roca trempada, no té germana que se li assembli en cap altra muntanya nostrada. I la malmesa torre de Sant Oïsme no té comparança de derrota en el temps amb cap altra torre de castell o de palau.

Per aquestes coses fa tres anys que vaig darrere que la Generalitat declari el Montsec com a parc natural. Tan parc i tan batural com el Montseny, com el Montgrí, com el Montserrat. O com el Cadí. Els parcs naturals no prohibeixen res que sigui actiu, i, en canvi, activen allò que hi és activitat de sempre. Els parcs naturals alcen el valor d'allò que s'hi fa, d'allò que s'hi troba, d'allò que s'hi cultiva.

Sé que la meva obstinació de diputat a declarar el Montsec parc natural troba eco en milers de persones que l'estimen: els que hi trisquen per les parets d'immensa pedra, els que hi caminen les carenes, els que remen en els congostos i en els pantans, els que hi observen el vol de tantes aus, els que saben les petjades dels mamífers feréstecs i el reptar dels rèptils... I sé que pot causar una certa prevenció a qui, vivint-hi, hi sembra el gra, hi cull les olives dels arbres més que centenaris, o les ametlles que revenen dels padrins...

Però no ha d'haver-hi temors, car és el consens allò que ordena un parc natural: l'acord entre l'activitat del present i l'escreix del seu valor en el futur. La mel del Montsec serà més dolça si duu els cognoms del parc natural. I els vols d'ales de roba, i els hostals de pedra, i les cases de descans rural, i els pobles i llogarrets que el sol encén, i les balmes neandertals que pigallen el peu de la muntanya seran més universals si tenen els cognoms parc natural. I el cel de l'Observatori que mena sàviament el Consorci, i l'acabat de nàixer centre d'interpretació del tren -aquest que traspassa planes i cingleres a cop de biela- seran una estrella occidental en els mapes del país. Per això fa tres anys que vaig darrere -impulsant-los- els treballs que prepara el departament de Medi Ambient i Habitatge; amb la seguretat que el parc natural futur serà una manera singular de preservar la vida del Montsec i d'afegir valor a l'activitat humana que fins avui l'ha fet fecund.

Divendres, 23 de juliol, Camarasa era escenari de la presentació dels treballs inicials del futur Parc Natural del Montsec, a càrrec del conseller Francesc Baltasar. Es tracta, segons vam comprovar, d'un document farcit de dades que expliquen al detall com és el territori, com són la seva riquesa agrària, els seus patrimonis naturals i culturals, la seva biodiversitat... les seves oportunitats de creixement.

Que res no s'aturi, doncs. A partir d'ara, han de venir les converses amb les autoritats locals i els agents del territori: pagesos, ramaders, silvicultors, restauradors... I amb la gent que té en el Montsec el temple de les caminades i la catedral de la contemplació. No hi ha obra ben culminada sense el teulat del consens, de l'acord bàsic i comú.

Qui viu al Montseny, qui el viu d'una o altra maneres, voldria perdre avui els cognoms de parc natural que ja fa temps que va adoptar? Si Collserola és a punt de tenir-los, si és a un pas d'incorporar-se'ls el Montsant que coneixem com a Muntanyes de Prades... el Montsec hi hauria de renunciar? Cal empènyer el desig perquè sigui oportunitat un dia!