ELS CRISTIANS comencem un nou any litúrgic amb la mirada posada en el Nadal i amb la voluntat de compartir fraternalment més i més, renovant l'opció per aquell nou humanisme demanat pel Concili Vaticà II quan diu que la persona queda definida principalment per la seva responsabilitat envers els altres (GS 44, 45).

Per als cristians, la fraternitat no és una opció més: és una opció evangèlica que suposa comprometre's a favor de la "civilització de l'amor" (Joan Pau II), respectant la diversitat i posant en comú esperances, treball, oració i l'alegria de creure i compartir, de sentir-se i ser part d'un mateix cos.

Si la perfecció de l'ésser humà està en la capacitat de trobada (Mounier), en la comunicació i en la relació amb l'altre i amb els altres, ens cal generar una convivència fonamentada en un amor oblatiu i gratuït, que afavoreixi viure superant les diferències i la diversitat de dons, i ens empenyi a donar testimoni explícit de solidaritat amb els dèbils. La situació de necessitat en què viuen molts dels nostres contemporanis és un escàndol contrari a la voluntat de Déu (Deut 15,4.7). "No digueu que és voluntat de Déu que vosaltres romangueu en una situació de pobresa i malaltia, en un habitatge contrari a la vostra dignitat de persones humanes. No digueu: és Déu qui ho vol!" (Joan Pau II a Brasil, 1980).

Gràcies a Déu, a les nostres terres abunda el voluntariat i, en molts casos, les persones que més durament i sacrificada treballen contra la malaltia, la marginació, la misèria, la ignorància i qualsevol altra forma d'esclavitud són gent d'església que viu en relació amb l'esperit de Jesús de Natzaret i s'entrega amb la humilitat del llevat (que desapareix en la massa sense deixar-hi rastre), oblidant-se de si mateix i treballant amb qualsevol que persegueixi objectius semblants.

Preocupem-nos, doncs, de donar testimoni duent una vida sòbria, distingint entre béns necessaris i béns superflus, i compartint sistemàticament i amb generositat. Posem els nostres béns al servei i a disposició dels germans més necessitats, fent-los fructificar per a utilitat comú i/o desprenent-nos-en per al bé d'altres. L'exercici de la misericòrdia s'ha de traduir en servei actiu (Lc 10, 32-33; Jaume 2,15ss).

L'Església és una comunitat de convertits que decideixen seguir Jesús duent una vida segons l'Evangeli. I com no basta amb actituds purament interiors i espirituals, s'exigeix a tot cristià prendre partit i proclamar amb paraules i obres, sense separar religió i vida, que la fe en el Déu de Jesús és font i garantia de la realització de les persones i de la humanització de la societat.

Això ens demana alhora confessar Déu públicament en la convivència ciutadana i implicar-nos en la defensa i promoció dels drets humans, amb el risc de provocar rebuig (TDV 23), com li va passar al mateix Jesús.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe.