Dijous passat vaig tenir la sort de poder assistir al dinar col·loqui que el president del Grup SEGRE va oferir a la Sala Noble de la Finca Prats. El convidat era el president d'Aragó, Marcelino Iglesias, i el títol: "Lleida, pont entre Aragó i Catalunya". Com podeu suposar, els moments actuals de confrontació amb l'Aragó per temes com les peces del Museu de Lleida o la futura instal·lació de la central tèrmica a Mequinensa donaven a aquest dinar un plus d'interès afegit. Hi havia expectació per part dels assistents, interrogant-nos mútuament sobre el grau d'enfrontament que es podia arribar a generar si tots plegats, convidats aragonesos i convidats catalans, apostàvem per un debat sincer, dient-nos les veritats a la cara, sense pèls a la llengua, una opció que podia acabar com el rosari de l'aurora o, contràriament i tal com acostuma a passar en aquests casos, la hipocresia verbal i la ficció de bon veïnatge navegarien lliurement per la sala, salvant de trencadissa la vaixella de Ramon Prats. El que els assistents no havíem tingut en compte és que ens havíem deixat una altra possibilitat escènica que no havíem calculat i que, ves per on, és la que més posem en pràctica els catalans. És l'opció de voler quedar bé amb el convidat encara que, a casa teva, et digui el nom del porc. Mentre l'alcalde Ros va lloar, en un llenguatge que flotava entre la candidesa i la complicitat de partit, els llaços d'amistat i de bon veïnatge en el qual només vaig trobar a faltar la cançó Amigos para siempre com a melodia de fons, el president d'Aragó, amb nas estarrufat i posat altiu, ens les anava engaltant sense miraments. Ens va repetir fins a l'extenuació que les peces en litigi estaven al Museu de Lleida en situació de dipòsit. Va afirmar que la central de Mequinensa es faria, sense aclarir temes tan importants com la declaració d'impacte ambiental. Hi va haver moments estel·lars, d'autèntic delírium trèmens, com quan va dir que estava molt enfadat per la compra en subhasta que la Diputació de Lleida havia fet del retaule gòtic de l'artista Pere Garcia de Benavarri i que, a més, estava ofès per l'exhibicionisme que aquesta havia fet de la compra. En aquell dinar hi havia tres dels quatre vicepresidents de la Diputació: Miquel Aguilà, Josep Presseguer i Gabriel Pena, que van contestar amb un silenci insultant per als que esperàvem una defensa decidida davant l'atac directe.