«M’he passat a l’altre costat, prefereixo escriure i dirigir que fer d’actriu»

La popular actriu i directora Sílvia Munt (Barcelona, 1957) està al capdavant de la minisèrie televisiva de dos capítols Vida privada, basada en la novel·la homònima de Josep Maria de Sagarra, que TV3 estrenarà el 2018. Després de gravar escenes a la Segarra i Lleida, el Magical Media prendrà el protagonisme en la postproducció. Dimarts i dimecres, va rodar en una casa modernista del carrer Major.

Què la va seduir més d’aquest projecte?

Quan me’l van oferir, va ser com un somni, perquè Vida privada sempre ha estat una novel·la que m’ha agradat molt. És un pastitx de personatges meravellosos. Una història que té el do d’atrapar-te. Una novel·lassa que va descrivint d’una manera molt intel·ligent tota una bandada humana, un ventall de personalitats molt contradictòries, de vegades perverses.

Sagarra la va publicar l’any 1932. Ha aguantat el pas del temps?

Sí, sí, perquè és important saber d’on venim. Sagarra va descriure de forma magnífica una societat acomodada de finals dels anys vint que havia viscut amb l’esquena dreta des de feia més de dos-cents anys, una belle époque que s’esfondrava i que posava en evidència el canvi social enorme que estava a punt d’arribar, que era la República.

S’imaginava gravar a Lleida?

Quan vaig saber de la possibilitat de coproduir la minisèrie amb Lleida, vam venir de seguida a buscar-hi localitzacions, perquè ens interessava rodar en mansions com les cases Duran i Sanpere i Dalmases de Cervera, la casa modernista al carrer Major de Lleida o el paisatge rural i el castell de la Segarra. Tot això ens ho oferia Lleida de forma molt notable.

Lleida està apostant per la indústria audiovisual, amb un centre de producció com el Magical Media i la recent creació del Centre Experimental de la Cinematografia de Catalunya. Veu possible descentralitzar la producció audiovisual de Barcelona?

Quan vaig començar a venir a Lleida per parlar d’aquest projecte amb l’alcalde, Àngel Ros, en tot moment vam comentar que l’assignatura pendent de Lleida en el sector cultural era l’audiovisual. A una hora de tren i amb la saturació de rodatges que hi ha actualment a la capital catalana, crec que és un molt bon moment per sortir de la mare Barcelona i descentralitzar aquesta indústria. Però fa falta mantenir l’interès i el suport perquè no sigui flor d’un sol dia.

La participació de les cadenes de televisió resulta imprescindible per tirar endavant un producte audiovisual?

Totalment. Avui dia, no pots aixecar una pel·lícula si no te la compra una televisió, aquí i a tot arreu. Estem entrant en una altra etapa que, ens agradi o no, i digui el que digui Almodóvar, significa que el món audiovisual es mantindrà sempre que les televisions estiguin molt implicades i amb un esperit de qualitat en el que es fa, amb productes per vendre’ls a Catalunya i arreu.

Aquesta minisèrie pot tenir vida fora de les fronteres de Catalunya?

Jo crec i desitjo que sí, perquè és una història de personatges que ens commou. Com les sèries històriques angleses o americanes, que són les que es venen arreu del món.

Fa molts anys que no es posa davant del públic actuant.

No ho enyoro en absolut i, si he d’escollir, sempre triaré rodar un documental o dirigir teatre o una pel·lícula de ficció. Ja m’he passat a l’altre costat. Prefereixo escriure un guió o dirigir que fer d’actriu.

Per prendre aquesta decisió, va influir l’edat?

Va ser una decisió que vaig prendre de forma premeditada. Normalment, dic que no a molts papers que m’ofereixen tant al teatre com al cine, perquè ja fa anys que vaig saltar a l’altre costat, al terreny del guió i la direcció. Evidentment que és present el problema de l’edat, però, en el meu cas, no va ser per això. Va ser una necessitat molt profunda que tenia d’explicar les meues pròpies històries i fer-ho a la meua manera. Dirigint vaig sentir que creixia i que em feia més lliure.