Jordi Pàmias: “És un honor guanyar un premi que concedeixen els escriptors”

El poeta de Guissona Jordi Pàmias (1938) es va convertir ahir en el tercer lleidatà consecutiu a guanyar el Premi Jaume Fuster que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). El van precedir Joan Margarit (2015) i Carles Hac Mor (2016). I el va rebre visiblement emocionat perquè, com va dir, “em produeix una profunda alegria pel fet que l’han votat els companys, no només poetes, sinó els escriptors, en general també els narradors o dramaturgs”.

Pàmias també va tenir paraules de record per als escriptors de Ponent que han estat guardonats amb aquest premi en edicions anteriors (Maria Barbal, Josep Vallverdú, i els esmentats Margarit i Hac Mor).

Carles Duarte va definir Jordi Pàmias com “un dels grans poetes catalans d’avui”

L’acte va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès, on van assistir amics, companys i lectors del poeta de Ponent. Carles Duarte va glossar la trajectòria del guardonat, i els poetes Miquel Desclot, Nú Miret, Miquel-Lluís Muntané, Víctor Obiols i Susanna Rafart van recitar una selecció de poemes de Jordi Pàmias dialogant amb la seua pròpia obra.

Així, Duarte va destacar “l’honestedat com a premissa i fonament de la poesia de Pàmias” i “l’esperit d’exigència” que l’ha portat a revisar la seua poesia i a ordenar-la en sis volums per a la publicació de la seua Obra poètica completa a Pagès. Duarte també va assegurar que Pàmias “és un dels grans poetes catalans d’avui”.

'Mozart' Josep Grau, redactor en cap La música té la seva santíssima trinitat. Bach, Mozart, Beethoven. La poesia de Pàmias sembla escrita per Mozart. És aliena a la densitat bachiana i al dramatisme beethovenià. Mozart és molt més que un dia radiant. És la sensualitat de la melodia. El cos d’una dona que s’amaga en un vestit elegant. La profunditat que tot ho veu i tot ho sap. En la poesia de Pàmias la forma mai no encotilla. La sonoritat és una força superior que s’enfronta a tu com el destí. Pàmias no contraria mai la bellesa, però és capaç d’anar molt més enllà del que és apol·lini. Diu coses extraordinàries amb formes ordinàries. El seu vers creix en una exhalació, avança d’una bufada, i aspira a expressar l’emoció a través de l’eufonia, contemporània de la llum. Per a Pàmias –per a Mozart–, el cel és el punt de partida.