SEGRE
La boira influencia el caràcter dels lleidatans i va inspirar alguns dels versos més emotius del poeta Màrius Torres

Versos en la boira (fidel)

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

Una tarda freda i emboirada d’aquest passat desembre, concretament la del dia 29 en què es complien 74 anys del seu traspàs al sanatori de Puig d’Olena, s’aplegaven unes dotzenes de lleidatans, seguint la convocatòria de l’Ateneu Popular de Ponent, ben abrigats amb peces de roba gruixudes, bufandes, gorres i guants, davant de l’escultura de Màrius Torres que s’alça al petit parc que porta el seu nom, als peus de la Seu Vella, tocant de la base de l’ascensor en forma de gegantí Toblerone plantat que puja fins a l’antiga catedral i del modern edifici sinuós dels jutjats que ocupa bona part del desaparegut barri del Canyeret. Es tractava de retre un homenatge al poeta de “la ciutat llunyana”, sobre la qual va escriure que la boira hi és fidel com ho era el seu esperit. I tan fidel. Una mica massa. Em refereixo a la boira, no pas a l’esperit, és clar. Vull dir fosc, en aquest cas. En tot el mes amb prou feines s’hi havia deixat veure el sol un parell d’estones i l’aeroport portava ja dues setmanes tancat (i no és que la situació millorés gaire, en les dates següents, una successió de jornades boiroses que des de feia set dècades que no es registrava).

Entremig de la grisor del tan nostrat i poètic meteor –al qual alguns veïns desnaturalitzats preferim la prosa solar, si bé no gosem manifestar-ho en veu alta, per temor a ser acusats de traïció de lesa pàtria–, destacava el vermell viu dels pètals de rosa que encatifaven el sòcol de l’obra de l’artista Miguel Sainz Jiménez instal·lada en 1992, amb motiu del cinquantenari de la defunció del literat, consistent en un bust esculpit que sobresurt d’un gros bloc de pedra.

El seu rostre expressa una gran serenor. Darrere les ulleres rodones s’endevina una mirada trista, pròpia de qui és conscient que morirà aviat i ni tan sols pot imaginar-se que els seus versos –inèdits mentre va viure– esdevindran immortals, i que al cap de tres quarts de segle seran sovint reeditats, recitats en públic o fins i tot cantats, tal com va fer Meritxell Gené en l’emotiva clausura de l’acte, interpretant una versió musicada d’aquell meravellós poema, tan breu com intens, titulat Aniversari i datat el primer de setembre de 1942: “Que en els meus anys la joia recomenci / sense esborrar cap cicatriu de l’esperit. / Oh pare de la nit, del mar i del silenci, / jo vull la pau –però no vull l’oblit”.

tracking