1984: La millor escola de periodisme

Com passa el temps! Que lluny queda aquell març del 1984 en què vaig entrar a la redacció del diari SEGRE per començar a treballar els caps de setmana; després, a l’estiu, i ja m’hi vaig quedar. Allí vaig néixer com a periodista. Carles Revés n’era el director i Ramon Perelló, el subdirector. A ells dec la primera oportunitat.

I a tots els companys d’aquella època dec el mestratge impressionant del dia a dia. Allí vaig aprendre les bases del periodisme, del de debò, perquè amb ells vaig viure què era l’autèntic periodisme, el que es fixava en el lector més que en les elits. Cal, Costa, Sanuy, Echauz, Domínguez, Delshams, Miras, Gómez, Farré, Molina, Peguera, Miranda... formarien l’alineació d’aquells anys iniciàtics meravellosos.

La millor lliçó que em vaig endur va ser “pensar sempre en el lector”

No recordo la primera notícia que vaig escriure, ni la primera que vaig publicar, perquè moltes de les que escrivia anaven a la paperera i algunes, només algunes, es publicaven. Sí que recordo la primera notícia publicada que em va fer ser conscient de la realitat. Un dia, vaig anar a Montgai perquè s’hi havia detectat la maleïda pesta porcina. Vaig veure i fotografiar com mataven porcs a garrotades i a alguns els enterraven mig vius. Ho vaig escriure, ho vam publicar i vaig rebre una de les bronques més grans de la meva vida. Aquell dia em vaig adonar, i així ho mantinc encara avui, que el periodisme més difícil és el periodisme local, el de proximitat. La bronca en veure el què i el com ho havia publicat me la va fer el meu pare, ramader també afectat per la pesta, que em va dir, més o menys, que aquella manera de matar porcs que jo trobava tan escandalosa era l’única possible per atacar ràpidament la plaga. Que els escrúpols eren per als de ciutat i per als que són als despatxos, però que la realitat del carrer, quan hi ha pressa i no hi ha diners, és una altra.

Vam publicar més notícies del mateix problema, però amb una mirada més propera als ramaders, que eren els afectats. Després, amb els anys, he viatjat pel món i, quan escrius una crònica de la guerra dels Balcans, ningú ve a dir-te si t’has passat o si t’has quedat curt. Nosaltres, al SEGRE d’aquella època, rebíem trucades i visites dels afectats cada dia i cada dia teníem debats sobre cada titular. Allò va ser la millor escola de periodisme que vaig tenir. Quina època més intensa i més meravellosa! La millor lliçó que em vaig endur va ser “pensar sempre en el lector”, en el ciutadà anònim que compra el diari al quiosc, i no tenir cap por de posar el dit a l’ull a l’alcalde o a qualsevol poderós.

Avui es parla molt de periodisme d’investigació com si fos una gran cosa –i ho és–, però a SEGRE vaig aprendre que, si el periodisme de cada dia és bo, ja és d’investigació i, sens dubte, ajuda a millorar la societat, dia a dia i des de la humilitat.