La divisió de Podem

Sempre en lluita, mai en pau. Aquest sembla ser el destí de l’esquerra europea en general i de l’espanyola en particular. La divisió és la fil·loxera dels partits que es reclamen comunistes o socialistes. En els nostres dies, el ferment de guerra civil que s’aprecia tant al PSOE com a Podem ens retorna als temps de la Transició, quan la major part de les sigles partidistes del que va ser batejat com la sopa de lletres corresponia a grups de l’esquerra i l’extrema esquerra.

El cas de Podem és paradigmàtic.

Per començar, es tracta d’un moviment i, com a tal, és el resultat de la suma de fraccions: Marees, En Comú Podem, Compromís, etc. No és un partit, encara que la potent personalitat de Pablo Iglesias tendeix a projectar aquesta idea, atès que actua com si el seu mandat fos vertical i inclogués tota l’organització.

Ara, en vigílies de la seua assemblea ciutadana (Vista Alegre II), han aflorat les diferències de tàctica i estratègia que són subjacents en el discurs polític del moviment. Van nàixer de la protesta social i pot ser que morin d’èxit, si no troben el punt d’equilibri i moderació que els permeti convertir la seua aventura en un edifici. Recordar a Iglesias que el Parlament és el curs establert per a la política sembla ser l’afany d’Íñigo Errejón. Amb el fet d’haver passat de cinc actes d’eurodiputat a Estrasburg a aconseguir setanta escons al Congrés dels Diputats, n’hi ha per perdre el sentit de la realitat.

En aquest estat de levitació sembla continuar instal·lat Iglesias a pesar del revés electoral sofert al juny, després del ruïnós acord subscrit amb Izquierda Unida, que va transmetre als ciutadans la idea que estaven davant d’una cosa molt vella: un partit neocomunista.

Joan Baldoví, diputat de Compromís, opina que “per canviar les coses, hi ha d’haver molta més gent que els cinc milions. Hem d’obrir l’espai perquè més gent pugui confiar en els nostres projectes”. És el millor diagnòstic sobre el dilema que hauran d’afrontar en l’esmentada assemblea les fraccions de Podem enfrontades. A l’afegir que li semblen més raonables les posicions d’Errejón que les d’Iglesias, ha tornat el debat a la casella de sortida. Veurem què és el que passa a Vista Alegre.