Xantatge intolerable

L’oasi català va començar a enfangar-se el 2012, just quan la UDEF va començar a rondar les seus convergents, la qual cosa va provocar un inusitat fervor separatista que va alimentar el moix, llavors, independentisme de tota la vida d’ERC. Començava el prucés amb el lema del dret a decidir. El viatge a Ítaca, amb una meta final: la impunitat. Pel camí, un període perillosament predemocràtic amb les administracions, corporacions i mitjans de comunicació públics al servei de la causa.

Alguns deuen haver cregut en la voluntat d’un diàleg amb la pèrfida Espanya que ens roba quan eren d’altres els que s’ho emportaven a Andorra. Ara, mentre el PNB en el moment oportú ha sabut negociar i pactar, que això és el diàleg en política, i assolir un envejable Pacte Fiscal, el sobiranisme català s’ha tret la careta. De l’únic que es vol parlar és de Referèndum o Referèndum, acordat o unilateral, legal o il·legal.

El que importa ara a Catalunya, a la llum d’aquesta secreta Llei de Transitorietat Jurídica que anem coneixent i que està revelant la vocació totalitària dels qui no només intenten perpetrar un Cop d’Estat des del Govern i el Parlament violant les lleis i drets que ens emparen als catalans, és que una eventual Catalunya independent es convertiria en una República Dictatorial.

La futura Generalitat de Catalunya, que dóna per feta la continuïtat a la Unió Europea, pretén confiscar totes les propietats, béns i serveis de l’Estat, assumir tots els funcionaris (que haurien de sol·licitar la nacionalitat catalana), controlar la premsa i la resta de mitjans de comunicació, implantar el català com a únic idioma oficial, amnistiar naturalment tots els condemnats per la causa independentista i eliminar la divisió de poders perquè el President de la Generalitat elegiria el Fiscal General i també el President del Suprem. A la fi, la impunitat!

Dret a dicidir, una fal·lacia

I el dret a decidir, una altra gran fal·làcia dels separatistes, s’ha convertit finalment en l’ultimàtum amb què es va presentar Puigdemont a Madrid amb el suport de Podem. Declaració immediata d’independència si no hi ha referèndum. La gran oferta de diàleg “amb la mà estesa”, com assenyala La Vanguardia. Tot un xantatge antidemocràtic, un Cop d’Estat contra la unitat d’Espanya i la Democràcia que no va tardar a ser rebutjat pel President Rajoy, que va convidar Puigdemont a un debat a les Corts, on estan representats tots els espanyols.

Tots els espanyols

Perquè no és a un President ni a un Govern a qui correspon decidir sobre la unitat d’Espanya, la sobirania nacional i el futur de l’Estat. El Dret a Decidir, en democràcia i des del respecte a l’Estat de Dret –que són conceptes indissociables–, correspon a tots els espanyols representats pels tres-cents cinquanta diputats i d’acord amb la Constitució que ens protegeix i ens empara a tots.

En aquests moments en què els populismes assemblearis prenen aquí a Espanya, també com demostren el separatisme i l’elecció de Sánchez, resulta reconfortant la fermesa amb què el President Rajoy defensa la unitat d’Espanya i la Constitució i marca com a prioritat l’estabilitat, l’aprovació dels Pressupostos, per prosseguir amb el creixement econòmic, l’ocupació i les polítiques socials, que és el que més importa a la gent.

I, alhora, una mà de veritat estesa, amb una permanent i responsable oferta de diàleg, col·laboració i acords en els grans assumptes d’Estat amb un PSOE que, encara que estigui partit com mai, no pot ni ha de ser rebutjat pel tòxic “no és no” d’un Pedro Sánchez que, si ha tret tan bons resultats a Lleida, és perquè a la campanya de les Eleccions Generals va passar de llarg i aquí no el coneix ningú.