SEGRE

COL·LABORACIÓ

El 1978 em van aixecar la camisa

senador d’erc

El 1978 em van aixecar la camisa

El 1978 em van aixecar la camisaSEGRE

Creat:

Actualitzat:

Confesso que vaig votar sí a la Constitució i no sé si penedir-me’n. Hi vaig acudir no pas amb la il·lusió ingènua dels qui feien la primera comunió (perquè d’hòstia ja n’havia rebut alguna de l’estat de dret espanyol) però sí convençut que aquella Constitució significava un avenç notable en termes democràtics i nacionals. I malgrat que ara sé que em van aixecar la camisa, aleshores pensava que la feblesa de l’antifranquisme (el Caudillo va morir plàcidament al llit), la por que imperava en el meu entorn familiar i social i el fet que podíem passar de res a bastant, bé mereixia acceptar un text ple d’ambigüitats i d’algunes renúncies rellevants. Evidentment, aquestes ambigüitats i renúncies com més temps ha transcorregut s’han fet més paleses i més transcendents. Els qui ara sé que em van aixecar la camisa, però, no van ser els franquistes reconvertits a demòcrates, no pas. Perquè aquests ja sabia perfectament que només volien fugir de l’endarreriment econòmic a què els havia condemnat l’autarquia i prosperar dins de l’Europa democràtica. Els seus fills, d’altra banda, trobaven tremendament caspós i tronat el tardofranquisme i era evident que la Lola Flores i el Manolo Escobar no podien competir amb els Bravos ni amb els Beatles. I més d’una de les seves filles, tot i haver-se educat en la rígida moral del nacionalcatolicisme, acudien a les clíniques holandeses a avortar, si podien pagar-s’ho, perquè havien fet Pasqua abans de Rams influïdes pel Maig del 68. Els qui ens van aixecar la camisa a tots els qui el 1978 crèiem de bona fe que havíem posat els fonaments de la veritable democràcia que ja s’albirava però que encara estava per venir, van ser bona part de l’esquerra. Em refereixo als qui aleshores ens deien que havíem establert un terra democràtic sòlid sobre el qual aprofundir, quan en realitat pensaven convertir-lo en un sostre aclaparador. Als qui asseguraven que podríem volar tan amunt com volguéssim si no ens precipitàvem, quan en realitat tenien intenció de volar ras de seguida. Als qui juraven que nacionalitat era sinònim de nació, quan en realitat era un eufemisme de regió. Als qui van empassar-se la LOAPA, amb l’excusa de l’intent de cop d’estat, quan en realitat el cop d’estat el van donar ells de forma encoberta escapçant les ales dels qui volien anar més lluny. Als qui van crear els GAL, al·legant que el fi justifica els mitjans, malgrat que quan els mitjans són perversos corrompen absolutament els fins. Als qui tot i haver teoritzat de joves que calia combatre el gran capital i titllar de petitburgesos els nacionalistes, quan han esdevingut exministres hi han treballat a sou per blindar-ne uns majestuosos beneficis. Als qui van garantir que el català gaudiria de la plenitud que es mereixia, i encara és hora que reconeguin la unitat de totes les variants que es parlen fora del Principat i permetin que els mitjans de comunicació que l’usen es puguin sintonitzar en tot el domini territorial de la llengua. Als qui garantien que el franquisme havia desaparegut, però han estat incapaços d’esborrar les seves ignominioses seqüeles jurídiques i no han volgut anul·lar els milers de judicis injustos i permetre una reparació civil dels danys ocasionats a milers de famílies republicanes. Als qui van aprovar el 2005 un estatut que tenia el suport del 90% de la cambra, l’aval jurídic del Consell Consultiu i el suport quasi unànime de la societat catalana, i quan va arribar el text a Madrid es van posar a les ordres de l’amo del ribot constitucional, el senyor Guerra, i el van desfigurar i mutilar. Als qui s’han omplert la boca de federalisme plurinacional, i no han estat capaços ni de federalitzar l’aeroport del Prat i invoquen la unitat d’Espanya com un bé sagrat d’origen quasi diví. Als qui inicialment havien reivindicat el dret a l’autodeterminació dels pobles i afirmaven que en absència de violència es podia parlar de tot, i ara volen esclafar penalment als qui pacíficament volen decidir el seu futur o només parlar-ne obertament. El PSOE, el que en resta del PSC (després que tants catalanistes n’hagin abjurat avergonyits) i alguns dirigents d’IC, avui constitueixen l’altra pota del règim del 1978. Un règim presidit per una monarquia castellanòfila i corrupta i que es nodreix d’uns mitjans de comunicació de Madrid que majoritàriament difamen, intoxiquen i vomiten odi cap a Catalunya, d’una dotzena de grans empreses amb pràctiques oligopolístiques (que ens cobren l’energia, la telefonia, els crèdits o els peatges més cars d’Europa) d’un grapat d’alts funcionaris de l’Estat que vetllen pels privilegis de l’Espanya radial i improductiva i dels dos partits que es van alternant, tot i que ara necessiten conjunturalment la crossa de Ciutadans, que no són altra cosa que neofalangisme constitucional 2.O embolicat de taronja de disseny. Un règim, doncs, governat pel partit més corrupte d’Europa i de l’anorèxica democràcia espanyola, que és la màxima expressió de la pútrida promiscuïtat entre política i economia i que, malgrat tot això, no té alternativa, perquè la societat espanyola resta resignada i sense prou nervi moral per sobreposar-se. Sortosament, l’u d’octubre vam començar a deslliurar-nos d’aquesta gàbia d’or on hem estat confinats i que alguns lloen, al·legant que ens ha permès prosperar i gaudir de molts drets democràtics, tot i que ometen que en realitat és tot Europa que ha prosperat i per tant no hem fet res més que seguir la seva estela en benefici nostre.

D’altra banda, el règim podrit del 1978, que els qui s’oposaven aferrissadament al referèndum volen preservar com sigui, és el que ha provocat que la prosperitat i els drets democràtics que en altres països europeus estan ben consolidats aquí trontollin per un deute públic desbocat, un dels aturs més alts d’Europa, un mercat laboral precari, la prevalença de l’economia especulativa i oligopolística sobre la productiva i la competitiva i un entramat institucional on el Tribunal Constitucional, el de Comptes o la Fiscalia no són res més que instruments sectaris per perseguir la dissidència ideològica o tapar la corrupció sistèmica. En qualsevol cas, independentment del referèndum que hem celebrat, em sembla que ja som molts que no ens deixarem aixecar la camisa mai més.

tracking