De PSOE a Pessoa

Confessava dijous de la setmana passada la indiferència amb què (no) havia seguit Eurovisió, en paral·lel a l’apatia respecte de les primàries al PSOE. Un i altre esdeveniments em queien llunyans, fora del meu àmbit d’interès immediat, val a dir que de com més va més reduït, sobretot pel que afecta a la música lleugera contemporània i l’actualitat política espanyola (a propòsit, totalment d’acord amb les observacions de Txema Martínez al seu article de dimarts sobre el descrèdit creixent del diari nacionalista i conservador El País). Ara bé, el desenllaç imprevist en els dos casos m’ha tret de la meva desgana. Pedro Sánchez no em sembla res de l’altre món però almenys preferible a Susana Díaz, l’aspirant derrotada sense pal·liatius i sense poder esgrimir l’excusa de la seva condició de dona i andalusa, que segons Zapatero l’hauria perjudicat entre els socialistes catalans, perquè ha estat batuda en totes les autonomies llevat d’aquella on exerceix de sultana. Més que per dona i andalusa, sospito que la senyora ha fracassat per ambiciosa, autoritària, conspiradora, servil amb l’establishment institucional i mediàtic, professional amb pocs escrúpols de la gestió pública i no gaire intel·ligent: va tardar deu anys a cursar la carrera de Dret, una dada significativa. Bé, és cert que tampoc Ada Colau ha acabat els estudis i que tampoc se li ha sentit mai una sola idea brillant o original, però com a mínim té una mica més d’encant. Una mica. Sóc sexista, per escriure això? No ho crec pas. Ho faria també d’un home, si s’escaigués. Per exemple de Patxi López.

Pel que fa a Eurovisió, quan vaig saber que hi havia guanyat un portuguès cantant en la llengua dels fados, no vaig poder resistir la curiositat. Salvador Sobral és un jove de veu tan fràgil com el seu cor malalt i la cançó que defensava, Amar pelos dois, una balada preciosa de la seva germana Luisa. El Chet Baker lusità, l’anomenen, pel seu to xiuxiuejant i un freqüent registre jazzístic. A YouTube se’l pot veure actuant en concerts o bé amb un Caetano Veloso d’una idèntica subtilesa vocal –als antípodes de l’estridència desagradable de Susana Díaz– o adaptant el poema Presságio de Fernando Pessoa (“O amor quando se revela, n

ã

o se sabe revelar...”) i sent rebut a Lisboa amb honors d’heroi, tot i que ell ha declarat que si de cas l’heroi nacional és Cristiano Ronaldo. Molt fi.