Unió Democràtica de Catalunya

El 18 de gener de 2016, en un article intitulat Unió i Duran, em preguntava si hi hauria vida a Unió Democràtica de Catalunya després que el seu líder durant més de tres dècades, Antoni Duran i Lleida, renunciés a la presidència del comitè de Govern després de no haver aconseguit cap representant en les dues darreres eleccions. Cap representant a les catalanes ni tampoc cap representant a les espanyoles. Un fracàs sense precedents en el seu expedient polític que va evidenciar la deriva d’un partit que ara ja no existeix. La setmana passada el secretari general del comitè de govern del partit, Ramon Espadaler, comunicava a la seva militància a través d’una carta que s’havia entrat en fallida econòmica i en fase de liquidació, una realitat que els obligava a posar punt final a la trajectòria d’Unió com a partit polític. El jutjat mercantil número 4 de Barcelona admetia un deute de 22.498.520,97 euros i uns actius de només 5.866.023,02. El pobre Espadaler, sol com un mussol, sortia al balcó i demanava perdó per la gestió del procés i n’assumia la principal responsabilitat, alhora que esperonava la militància a continuar defensant els ideals d’Unió. Ai, i a quins ideals apel·lava en Ramon Espadaler? Als del Manifest fundacional d’UDC publicats a El Matí del 7 de novembre de 1931 signat per gent de pedra picada com Pau Romeva, Maurici Serrahima, Pere Arderiu o Lluís Vila d’Abadal, o potser als d’Antoni Duran i Lleida? Ho pregunto perquè tot i que tots els ideals són en principi respectables, els que defensaven els seus fundadors no tenen gaire a veure amb els que, finalment, han “abaixat la persiana” d’aquest partit històric. És com comparar un ou i una castanya. Unió Democràtica de Catalunya va passar a ser el partit d’en Duran. De fet així se’l coneixia: El partit d’en Duran. Els ideals d’aquell partit històric, d’homes magnífics, totèmics, patriotes, van morir amb ells. No t’enganyis, benvolgut Espadaler. Si llegim les

memòries

d’en Serrahima veurem com n’estava d’abatut per la traïció d’aquells ideals. Serrahima va marxar decebut, emprenyat, vençut. UDC no ha mort ara. Fa anys que l’ambició i les misèries la varen enterrar. Aquests darrers dies s’han dit moltes rucades per part de comentaristes que haurien de llegir més i parlar i escriure menys. Però la memòria dels pobles que volen ser lliures sempre recordarà aquells bons homes, íntegres fins al moll de l’os, que van fundar un dels millors partits de Catalunya. Descansin en pau.