QUE L'INDEPENDENTISME agafa embranzida és una evidència. Deixant de banda el debat sobre els lideratges i la viabilitat actual d'aquest plantejament, em sembla inqüestionable la contribució del PP a la consolidació d'aquesta opció. Ja va influir-hi la lamentable, en matèria autonòmica, darrera legislatura del president Aznar. I certament l'actitud del PP durant la tramitació de l'Estatut del 2006 va ser una nova oportunitat desaprofitada per superar estereotips i deixar enrere el ranci discurs unitarista. I quan Catalunya alça la veu per expressar el seu sentiment majoritari, ja sigui per mitjà d'un editorial conjunt de diversos diaris o d'un posicionament institucional del president de la Generalitat, sorgeixen des de Madrid tot un seguit de reaccions que se n'escandalitzen, com si la criada els hagués sortit malcarada, oblidant-se que Espanya no és Madrid, sinó el fruit d'una història complexa. No fa tant de temps que en formava part l'anomenada província africana de Río Muni, que avui pocs situarien en un mapa. Ara bé, el PP no és l'únic desencadenant del secessionisme català.

D'entrada, l'independentisme no és cap novetat dels darrers anys, sinó que ha tingut nombroses manifestacions polítiques tant en l'època republicana com durant la resistència contra el franquisme. I, a més, tampoc el PSOE actua sempre amb un esperit constructiu envers Catalunya. Darrerament hem tingut un parell d'exponents de la persistència de la visió reduccionista d'Espanya. El primer ha estat el programa d'activitats culturals promogut per la presidència espanyola de la Unió Europea, on s'ha negligit la important producció cultural en català. El segon exemple és la llista difosa des de la SGAE de candidatures al premi Nobel de literatura. No tan sols no hi figuren Jaume Cabré o Màrius Sampere, sinó que tampoc no hi són tinguts en compte escriptors en català àmpliament presents en el món literari espanyol, com Carme Riera, Joan Margarit o Pere Gimferrer. Espanya només és viable si és capaç d'assumir amb naturalitat la llengua catalana i la cultura que s'hi expressa com un component fonamental. Altrament, caldrà preguntar-se quins són els secessionistes?