QUAN ES PARLA DE desenvolupament sostenible als documents eclesials, habitualment es fa sempre esment de la responsabilitat que s'ha de tenir davant la natura, perquè hi ha el convenciment que la superació dels problemes ambientals pressuposa una nova concepció de les relacions amb la creació: repensar posicions, valoracions i comportaments personals. Se'ns demana mirar-nos la terra, la natura en general, des d'una perspectiva més ètica i responsable. I per als cristians, fins i tot, caldria parlar d'una mirada contemplativa de la terra, de tots els béns creats que són do de Déu.

Certament, si volem tenir cura de la terra i defensar-la -com ens demana expressament enguany la Campanya de Mans Unides- hem de revisar les nostres orientacions ètiques fonamentals (fins i tot les possibilitats i els límits de la tècnica) i situar-nos d'una altra manera en relació amb la natura: cal una mentalitat econòmica i de vida que tingui com a valor essencial el benestar social i ecològic i no el màxim consum possible. Però aquí topem amb pedra.

Gràcies a Déu, la nostra sensibilitat ecològica va augmentant; però, de vegades, penso que potser els telediaris ens van acostumant massa a parlar sense preocupacions excessives sobre el forat d'ozó, la desaparició de boscos, l'energia solar o les transformacions de les primeres matèries... Tots sabem també que el mateix creixement industrial, que és un bé, pot venir acompanyat d'efectes externs que s'han de controlar més i millor, si volem dominar les seves possibles conseqüències negatives sobre recursos naturals indispensables com l'aire i l'aigua.

Es tractaria de viure com un imperatiu moral aquesta necessitat de cuidar (defensar) la terra, convençuts que té una relació directa amb l'eradicació de la pobresa i la fam, però això demana educar-nos i educar per a un sentit de justícia social que sembla ser encara minoritari. I sentir en consciència la necessitat de compartir més i més allò poc o molt que tenim, i dur-ho a la pràctica.

Hauríem de convèncer-nos que el problema de la fam és un problema de moralitat pública, que no resoldrem mai si no posem en qüestió algunes maneres de viure -sobretot en el nostre món més desenvolupat- i els valors que inspiren la convivència entre pobles i països.

Ens faria molt bé tenir sempre present, de manera agraïda, la preciosa definició de Pau VI en la Carta Encíclica Populorum Progressio (n. 10) sobre el vertader desenvolupament: "És passar de condicions de vida menys humanes a condicions més humanes per a cadascú i per a tots."

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe.