CONTINUANT les reflexions motivades per l'any sacerdotal convocat per Benet XVI en memòria del sant rector d'Ars i pensant en tants joves -o menys joves- que podrien plantejar-se en consciència què vol Déu que facin de la seva vida, recordo allò que contaven d'un tal doctor Livingstone. Quan va anar a treballar a Àfrica, uns amics li van escriure: "Volem enviar-li gent que l'ajudi. Ja hi ha una bona carretera fins a aquest lloc?" El doctor envià com a resposta aquest missatge: "Si tenen vostès gent que només vindria si hi hagués una bona carretera, no els vull per a res. Només vull gent disposada a venir encara que no hi hagi carretera!".

Doncs bé, amb ocasió d'aquest any especialment dedicat a pregar pels capellans, a pensar-hi i decidir, jo també vull repetir una vegada més la meva crida a tots aquells que vulguin lliurar la seva vida a favor dels altres en el ministeri sacerdotal o en altres vocacions d'especial consagració. Tot i que potser no tenim "una bona carretera", l'Església de Lleida us necessita i confia en vosaltres.

I faig extensiva la invitació als preveres, als consagrats i consagrades, a les famílies i educadors cristians, animant-los a fer una crida personalitzada sense complexos, compartint així l'alegria de creure en Jesús i servir la seva Església.

Sabem que la imatge dels consagrats -i la del capellà més encara- segueix essent notícia (tot i que el que es publica és el 0,1% de situacions negatives i es mengen el 99,99% de vida callada, entregada, fent el bé, que és la de la immensa majoria). Jo vull agrair públicament a tots ells, i particularment als nostres preveres, tants fruits de bé, tantes hores d'ajuda silenciosa i amagada, d'acompanyament i suport a les persones i de testimoni de Déu a les terres de Ponent.

I recordem també un particular: el nostre Seminari -ho sabeu bé- està integrat en l'Interdiocesà de la Tarraconense a Barcelona. Actualment hi tenim només dos seminaristes i hem de seguir pregant al Senyor del sembrat i invitant explícitament possibles operaris.

Un seminarista és com una llavor d'aquest ministeri presbiteral que tantes de les nostres comunitats (i altres d'arreu del món) esperen amb ànsia. Diguem, per tant, que en si mateix un seminarista és una llavor d'esperança i el seminari és com un planter de vocacions que, després de l'ordenació, trasplantades a la parròquia i als altres ministeris, produiran els seus fruits.

Pot semblar-vos un miracle, però la veritat és que, cada any, n'entren entorn d'uns 350 de nous als seminaris diocesans espanyols i reben el sagrament de l'ordre més de 200. A la nostra Catalunya es va remuntant més lentament del que ens agradaria, però seguim lloant Déu amb esperança.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe