Renovant com cada any experiències de pregària ecumènica, cal tenir present que aquest testimoni no es redueix a una setmana o a un dia especial. Sempre, cada dia, demanem al Senyor que concedeixi a la seva Església la pau i la unitat. I ho demanem perquè la unitat forma part del ser de l'Església i del quefer del cristià. Tots estem cridats a pregar i a treballar per la unitat dels cristians i els membres de l'Església. Segons les Constitucions Conciliars, tenim el repte de ser signe i instrument de la unitat i la reconciliació amb Déu i entre els germans. És un do de Déu que ho ha volgut per al seu poble constituït com a Església, però també és tasca nostra de cada dia, per mantenir-nos en fidelitat a Ell i en comunió amb tots els nostres germans que creuen en Jesucrist.

Allò que anomenem ecumenisme -i que cal distingir del diàleg interreligiós- troba el seu fonament en el testament que ens deixà el mateix Jesús el dia abans de la seva mort: "Que siguin u" (Jo 17, 21). El Concili Vaticà II assenyalà la promoció de la unitat dels cristians com un dels seus principals objectius i com un impuls de l'Esperit Sant (cf. Unitatis redintegratio, 1 i 4).

Sabem que el camí és llarg, però l'hem de fer amb esperança i conscients que no hi ha veritable ecumenisme sense un esforç de conversió interior que ens faci superar diferències i incomprensions, malentesos i prejudicis. Una Església local en què abundi l'espiritualitat de la comunió -com us he demanat en la recent Carta pastoral "Entre tots i per al bé de tothom"- sabrà purificar-se de les toxines de l'egoisme que alimenta gelosies, desconfiances, desigs d'autoafirmació o enfrontaments, i s'afanyarà a promoure accions testimonials en conformi- tat amb l'Evangeli de la unitat.

Perquè les manifestacions de bons sentiments no són suficients. Cal fer gestos concrets que entren en els cors i esperonen les consciències, sabent que l'ecumenisme no és una elecció opcional, sinó un deure sagrat per als seguidors de Jesús. En la mesura de les nostres possibilitats hem de donar un testimoni comú de la nostra fe en un món cada vegada més secularitzat. I això demana també, en la situació actual, redescobrir i reforçar els fonaments d'aquesta fe: cal tenir i testimoniar una fe ferma i conscient en el Déu viu, un i tri, en la divinitat de Crist, en la força salvífica de la creu i de la resur-recció.

Aquest és el testimoni que se'ns demana en aquest moment i que, enmig de les foscors que vivim, ens ha de convertir en llum del món (Mt. 5, 14-16), en constructors de pau i d'esperança per a tota la Humanitat.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe.