CATALUNYA HA mostrat una clamorosa indiferència davant de les consultes independentistes del passat 13-D, que representen la culminació del procés tan irresponsable promogut anys abans per Zapatero, quan era a l'oposició. Ni un de cada quatre catalans cridats a consulta ha recolzat la independència de Catalunya, malgrat que ni el cens ni l'escrutini no oferien garanties, la pregunta era equívoca i els municipis consultats especialment seleccionats.

La prova més evident del clamorós fracàs és que CiU i PSC es desmarcaven dels resultats d'una consulta que els primers recolzaven descaradament, els segons autoritzaven i recolzaven a mitges i que les plataformes convocants es repartien les culpes, perquè ja és sabut que la derrota és sempre òrfena. La majoria dels catalans li van girar l'esquena amb el seu estrepitós silenci a la minoria secessionista, en clara sintonia amb les posicions defensades pel Partit Popular de Catalunya, que sense cap tipus de complexos ni ambigüitat defensa que la condició de català és plenament compatible amb la d'espanyol.

Seria una ingenuïtat, no obstant, treure importància al que ha estat una violació de l'Estat de dret, que es regeix per unes normes i lleis d'obligat compliment per a tothom. Per als primers, per als nostres governants. I la llei de lleis que regula la nostra convivència és la Constitució, que estableix que la convocatòria de referèndums és competència del Rei, a instàncies del Govern central. Fins i tot en l'Estatut recorregut, aquesta competència es reconeix al Govern de la Generalitat. El desistiment de funcions pels qui han provocat el problema no és estrany, però no és per això menys greu. Com ho han estat les pressions reiterades i coaccions sobre el TC, així com les amenaces d'incompliment dels nostres governants de Catalunya, si no els agrada la sentència.

Dins d'aquest clima polític que es respira a Catalunya, tan aliè del sentiment real dels catalans, se sent amb freqüència entre la branca moderada de l'ambivalència amb què es pronuncia la franquícia socialista de Catalunya, que s'espera una sentència a l'altura de les circumstàncies i que del que es tracta és que Catalunya se senti còmoda en el conjunt de l'Estat. És a dir, que l'Estatut finalment reconegui que Catalunya sigui una nació, tingui un tracte bilateral amb el Govern central i altres aspectes que configuren una desigualtat entre els ciutadans espanyols, que és precisament el que no accepta la Constitució.

Doncs bé, si l'Estatut fos declarat inconstitucional, els primers que pilotaran la incomoditat, això és el descontentament, seran els d'ERC, que precisament van votar en contra d'aquest Estatut. Els termes serien semblants als expressats després del nou acord de finançament, aprovat fa poc. "Un pas més cap a la independència", va ser la resposta a la comprensió financera del Govern central. Convergència no es quedaria enrere en la disputa de l'espai independentista, encara que el fracàs dels referèndums secessionistes del 13-D que van recolzar Artur Mas i Felip Puig els hagi rebaixat una mica el fervor independentista.

I, sens dubte, el president Montilla es posaria al capdavant, per no quedar despenjat del pròxim assalt a les escanyolides estructures que vagin quedant del famèlic esquelet de l'Estat. I és que els socialistes, on hi ha nacionalisme es fan nacionalistes tant com qui més, a fi de competir o mantindre el poder. Ho van fer a Galícia, ho fan a Catalunya i si el País Basc ha estat una excepció és perquè allà el PSOE no tenia cap altra possibilitat per aconseguir el Govern que la de rebre el generós i responsable suport del Partit Popular.

I aquesta és la greu deslleialtat del socialisme de Zapatero, perquè per governar Espanya amb els que volen trencar-la s'aproven estatuts que pretenen canviar la Constitució al marge del procediment legal que la mateixa Constitució estableix, que és el vot favorable dels dos terços de les cambres, 240 diputats al Congrés, i convocatòria d'eleccions generals perquè els dos terços de les noves cambres ratifiquin en el seu cas la reforma, que finalment ha de ser sotmesa a referèndum del poble espanyol per ser aprovada.

Com pot veure's, la Constitució introdueix les suficients cauteles en el procediment i exigeix majories qualificades per ser reformada. Això és, requereix grans acords, perquè la Constitució, que és la llei de lleis, estigui per sobre dels avatars electorals. Aquest és el valor de la Consitución, que garanteix l'alternança en el poder, que és essencial en democràcia. Es tracta d'evitar que un partit que arribi al Govern utilitzi tots els mitjans al seu abast, que no són pocs, per perpetuar-s'hi. Fins i tot el de violar la Constitució per procurar-se el suport dels que no la respecten. Com és el cas del PSOE amb ERC.