SI PARLEM del que hem assolit per a les persones amb discapacitat, tanquem el 2009 amb una notable preocupació. Enguany hem avançat poc i ara que arriba el tancament de l'exercici en curs, reivindiquem la urgent implementació de la igualtat efectiva, d'oportunitats i de tracte pel que fa a les persones amb discapacitat, a fi de poder exercir els nostres drets i deures com ciutadanes i ciutadans.

Tot fa pensar que per a l'any 2010 el nostre col·lectiu haurà de fer-se plantejaments que fa bastants anys no es feia, perquè les persones amb discapacitat ens seguim trobant amb realitats que fan molt difícil la nostra inclusió a la societat de manera normal i natural.

Encara avui continua fent-se palès que la gran majoria dels passos per assolir millors nivells de desenvolupament i qualitat de vida de les persones amb discapacitat es fan a partir d'esforços de la societat civil organitzada, i continuem carregant la família amb tot el pes de l'atenció a les persones amb els nivells de dependència més grans, fet que suposa una perversió total de l'anomenada llei de dependència.

L'Administració s'ha tret el mort de damunt a l'adjudicar prestacions simbòliques per atendre persones amb nivells molt elevats de dependència. Una persona amb un grau 3 i un nivell 2 i amb uns recursos econòmics totalment insuficients per a la vida diària rep una prestació de 500 euros al mes.

Aquesta prestació acostuma a acabar engreixant els ingressos de la unitat familiar, però no millora la qualitat de vida de les persones ateses. Pensem que si la persona que té cura d'un familiar amb dedicació exclusiva, hagués de pagar-se el sou i la seguretat social amb aquests 500 € al mes, només li arribaria per cotitzar dues hores i mitja diàries!

Amb aquests 500 €, a més, s'ha tornat a posar la dona com a pal de paller de l'autèntica atenció a les persones depenents, apartant-la del seu propi projecte de vida i tancant les persones amb discapacitat als seus propis domicilis.

La llei d'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència és una de les lleis que, suposadament, haurien de millorar les nostres vides. Han passat tres anys i, com era desgraciadament previsible, aquesta llei segueix sense implementar-se adequadament. La figura de l'assistent personal continua sense regulació i, per tant, no s'està facilitant el control de les nostres vides de forma autònoma.

És ben cert que el món està en crisi i, potser, sempre ho estarà. Però parlar de crisi ara mateix és referir-se al crac econòmic que ens està afectant. No obstant això, per al nostre col·lectiu, la crisi és permanent, i ens perjudica més que a altres. Un exemple és l'atur que no deixa d'augmentar i que per a les persones amb algun tipus de discapacitat s'aguditza encara més.

A la província de Lleida, el 70% de les persones amb discapacitat i en edat laboral estan aturades. Sí, sé que parlar d'això ara, quan hi ha tantes famílies a la vora de l'abisme en estar alguns o tots els seus membres a l'atur, potser soni extravagant. Però és que, quan passi aquesta crisi, i l'economia torni a créixer i les ocupacions es multipliquin una altra vegada, les dones i els homes amb discapacitat seguiran a l'atur.

Que el 2010 faci realitat els vostres somnis!