PER A UNA COLLA de personatges amb gorra de plat, i clasca de coco, els ha arribat l'hora de passar als llibres d'història, abordant temes cabdals de l'autogovern català. Per a ells, ara toca la desorganització de la funció pública, la llei pectoral, la reconya de les pensions, la partició territorial i la llei d'empobriment general. Tot això, i una mica més, a pocs mesos de les eleccions al Parlament, en ple desideràtum del tripartit, amb el Govern estatal enfangat en la seva impotència, enmig d'una crisi econòmica que farà època, una fractura social que amenaça la convivència, i un Estatut congelat per la sodomia d'uns jutges, dotats del poder dels dictadors. No m'oblido ni de la desafecció de la ciutadania, ni de la desesperació dels aturats, la desconfiança dels emprenedors, el descontentament general ni de la por dels benestants. Ara, quan l'anàlisi de la situació augura els pitjors presagis, hi ha qui encara ho enreda una mica més. Ara que les coses canvien a una velocitat vertiginosa, i disposem d'eines extraordinàries de comunicació, no sembla cap solució tornar a la divisió territorial del segle passat. S'esgrimeixen arguments com la tradició, el Congrés de Cultura Catalana, la llei de la generalitat republicana, els estudis d'en Pau Vila, i l'Estatut. Ens oblidem que tot això succeïa fa un segle i que ara tenim possibilitats ni somiades per Francesc Macià, Pau Vila i fins i tot en Mossèn Cinto Verdaguer. Ara, asseguts còmodament a casa, podem estudiar la carrera de dret a la UOC, fer transferències de diners a països llunyans, acordar i firmar un contracte internacional per videoconferència o viatjar a Barcelona, en un temps i una comoditat, que envejaria en Joan de Cal Tano, després de ser el rei de la tartana. Cal plantejar quina és la forma de comunicació social i administrativa que necessitem en aquest segle, i fer-ho amb la saviesa que dóna el coneixement, amb les possibilitats de les noves tecnologies, i una gran generositat de servei. Jo sempre m'he considerat fill d'una terra que té valls i muntanyes, i ara em sap greu que em diguin que només ho sóc d'una vall trencada. Si el senyor Ausàs vol ser virrei, que es faci bisbe. Gràcies, Àngel, per defensar els interessos dels pirinencs de Lleida. Gràcies, Oriol Pujol, per l'ara no toca.