DARRERAMENT, en les enquestes que ofereixen dades de prioritats de preocupacions de la gent, els polítics ja han ascendit a segon lloc. Els polítics, no la política. I el matís em sembla important perquè no vol dir que es qüestioni l'art d'organitzar l'administració en els seus afers interiors i exteriors, sinó que allò que preocupa és qui governa o qui aspira a organitzar la direcció dels afers públics. Som, doncs, aquells que ens hi dediquem els qui som qüestionats. Els desacreditats som, doncs, els polítics, i no pas el noble art de la política. Però ara caldria preguntar-se, i respondre's el perquè d'aquest descrèdit. Perquè aquesta manca de confiança. Perquè aquest "tots són igual". Què ha passat com perquè en una democràcia tan jove com la nostra, havent viscut un període de foscúria tan llarg, els ciutadans hagin perdut la confiança? Tot en la vida dóna crèdit quan són les accions i les actituds allò que justifica les idees, i no a l'inrevés.

Verbalitzar les idees costa ben poc, certament, però és sobretot que les accions i les actituds no les contradiguin, les idees, altrament passa allò tan cert que deia Josep Pla quan molt gràficament assenyalava que en un poble val més no tenir cap idea que canviar d'opinió. Posem un exemple, dedicació a la política pràcticament tothom coincideix en què no ha de ser una professió sinó una voluntat de servei temporal, argumentació que s'avala amb dues legislatures, màxim, de dedicació. Doncs si els mateixos actors actius de la política ho verbalitzen i tothom veu també aquesta mobilitat, per què no es compleix? Si aquestes contradiccions entre el que es diu i el que es fa, només a nivell d'actuació com no s'ha de jutjar de descrèdit quan les incongruències s'esdevenen a nivell programàtic. Quina és la visualització d'assumir errors i de depurar responsabilitats, la dimissió? Per què no es dimiteix, llavors, quan es produeixen negligències que reverteixen en el col·lectiu? I si no es produeix per voluntat pròpia, aquesta assumpció de responsabilitats, s'evidencia que, si és cert que quan les coses passen és perquè algú les consenteix, és d'encobriment de què es tracta. La llibertat de Fèlix Millet dóna crèdit a la política? I la justícia, però?