DEIA ORTEGA i Gasset que només és possible avançar quan es mira lluny. I si apliquem l'asserció a la governació d'un país, podrem entendre que sobra la curtesa de mires, la improvisació, donar cops de cec, dirigir sense un projecte clar de futur.

Com és possible que confiïn en el nostre futur econòmic com a país els inversors internacionals si quan les autoritats econòmiques presenten un pla al cap de poques hores el retiren? És el que ha passat amb el document enviat a Brussel·les en què l'única proposta concreta era aquest exemple d'augmentar a 25 anys el període de temps per quantificar la pensió de jubilació. O quan, uns dies abans, per compensar l'efecte Davos, en què, fent seure Zapatero al costat de Grècia i Letònia, va fallar la traducció simultània del seu discurs (el nostre president no sap llegir en anglès), davant de la clatellada a la nostra política econòmica va sortir amb la cua entre cames i, per contrarestar l'acusació d'inacció governamental, van filtrar el propòsit de retardar als 67 anys l'edat de jubilació. Al cap de vint-i-quatre hores ja s'estava matisant la proposta. O la de reducció de la despesa pública, quan encara no havien transcorregut dos setmanes des de l'aprovació dels pressupostos generals, reducció que, a més, es trasllada en la seua major quantitat a l'any 2013, quan segurament ja no governaran. I això passa el mes que molts jubilats han pogut comprovar com, després d'una carta del ministre del ram en què els anunciava la pujada de la pensió, l'import real percebut ha disminuït per l'increment impositiu.

I si de Madrid anem a Barcelona, el panorama no és millor. Aquí no anem d'un costat a un altre, aquí anem directament a enfurir el personal. Els excomunistes, amb mossos, bombers i la seua oposició a la reforma de l'impost de successions. I la totalitat del Govern, amb la vaga de cines i la divisió territorial. Són aquests, els problemes reals dels ciutadans? Ara és el moment d'aprovar les vegueries? I per procediment d'urgència? Hem sentit l'alcalde Ros defensar el territori, però tenim algú de Lleida al Govern? I algun parlamentari?

Acabaré amb qui he començat, amb Ortega i Gasset, segons el qual la desaventura d'Espanya era l'escassetat d'homes dotats de talent. Quin desastre.