Lo conductor, o sigui el conductor de Lleida, és aquell que li agrada conduir per allà on passa. És una persona acostumada a abandonar-se al plaer de les coses que fa -com qui es menja una caragolada o s'asseu a la taula d'un bar a jugar una botifarra, per exemple- i així és també com aplica els principis epicuris al noble art de la conducció. Aquí el tenim, doncs, conduint amb el seu vehicle pel mig d'una avinguda de dos carrils, sense acabar d'estar en un o en l'altre, amb la convicció, una mica desvagada, que quan fas acte de presència aquí i allà alhora pots abastar més, ser potser més gran i per tant més autèntic. La identitat, per a lo conductor, resulta imprescindible, un objectiu innegociable de la seva contundent existència.

Com, si no, explicaríem que a los conductors ens agrada obrir-nos ben oberts abans d'enfilar un revolt, per traçar, mentre el dibuixem, un moviment lent i preciós, naturalment mai sense l'intermitent, una eina de covards sense caràcter, una intolerable pèrdua de temps i de plasticitat en el nostre lliure albir pels laberints urbans. Som tan lleidatans, los conductors, que en plena efervescència del trànsit mai cedirem el lloc a cap altre vehicle, i farem sonar els clàxons sorollosament al primer embús, encara que siguem nosaltres mateixos després els primers a deixar el cotxe en doble fila per anar a buscar el pa. Que Lleida hagi quadruplicat el parc automobilístic i que estigui saturada d'obres no és cap excusa per a lo conductor, fidel als tics de tota la vida, a un atavisme ponentí que l'honora i el caracteritza. Los conductors servem les tradicions i castiguem els infidels.

Potser per aquest alt sentit de la identitat, a los conductors ens plau recrear-nos en el vermell dels semàfors, i fins i tot en el verd que immediatament el segueix, i en tots els colors del món que il·luminen el moment. Lo conductor, per principi, mai espera el verd d'un semàfor ja amb la primera marxa posada, i abans no arranca ha de seguir un ritual que prové del principi dels temps, quan ser un ilerget tenia prestigi i imposava respecte. Ah, quantes experiències contemplades, sentides a través de la retina, hem tingut los conductors! Som els elegants, els que no correm per ciutat i sí per carretera, els amos del temps i de l'espai, senyors d'una terra promesa.