SI TENEN LA SORT d'anar al banc a fer alguna gestió que no sigui la de demanar un crèdit, un ingrés per exemple, es trobaran molt probablement amb la següent paradoxa: la persona que aten la guixeta o el taulell li preguntarà de forma amable si el pot acompanyar fins a una màquina situada a prop per indicar-li amb tot detall què i com ho ha de fer per enllestir l'operació sense necessitat de fer cues; un cop realitzada, conclourà amb allò de: "Ho veu? És molt fàcil, la propera vegada ho pot fer vostè sol." A mi ja m'ha succeït quatre vegades i, tossut de mi, continuo esperant de ser atès per un ésser humà convençut que és més plaent fer cua per poder interactuar amb una persona amb impulsos biològics que no pas amb una ferralla que parla amb so metàl·lic i a pinyó fix. De fet, he constatat que a les cues de taulell se solen produir animades converses (encara que sigui per criticar la ineficiència de l'operari) mentre que a les d'artefactes automàtics sembla tothom mut i emprenyat per la imperícia del que li ha tocat davant. Veig en aquesta situació, a més, una contradicció insalvable: no em puc treure del cap com és possible que algú es presti a ensinistrar la gent per tal de ser substituït per una màquina just quan la seva tasca hagi sorgit efecte.

Sí, com ja sabem, les grans empreses funcionen amb reconeixements o ostracismes pels resultats mesurables de les tasques encomanades individualment a tots els membres de la seva organització. Cal deduir que, en aquest cas, serà premiat aquell que hagi aconseguit en el menor temps possible el major nombre de clients que demostrin la inutilitat de la tasca que ell mateix feia i la necessitat evident de ser substituït o destinat a altres ocupacions com prejubilar-se (en el millor dels casos) o fer un màster d'informàtica perquè la nova feina envaeixi la seva llar amb l'ordinador portable i el telèfon mòbil que li regalaran.

Sidi Mohamed Barkat (professor de la Sorbona i exdirector del Col·legi Internacional de Filosofia de París) va explicar fa pocs dies a Barcelona que la lluita de classes s'ha traslladat a l'interior de cada treballador de tal manera que el tradicional conflicte social que es plantejava entre patronal i sindicats amb el fil conductor de les identitats comunes a uns i altres. Ara no, el conflicte és dins de l'individu i és aquest conflicte el que el condueix a explotar i encara a una mena de suïcidi. La gent corre, no només pel salari o pel reconeixement, corre per córrer. Cada cop que passo per davant d'un caixer automàtic penso que ves a saber si Barkat no te raó.