Aquest dilluns passat, una pila de propietaris de sales de cinema han tancat les portes dels seus establiments a Catalunya. Un total de setanta-quatre sales. Segons la terminologia econòmica, d'això se'n diu un lock out: un mecanisme de pressió patronal, en què l'empresari tanca la seva empresa per espantar el treballador reivindicatiu o -com passa en aquest cas- per mirar de fer la punyeta al Govern. En aquest cas, el casus belli dels empresaris (i de les majors americanes que els manxen pel darrere) és el projecte de llei de la Generalitat que intenta aconseguir que el català no sigui un cop més la llengua dels pàries d'aquest país i, si més no, que pugui competir en igualdat de condicions amb l'omnipresent castellà. Els empresaris es posen cendra al cap i argumenten que no hi ha demanda de cinema en català (quan el que no hi ha precisament és oferta), i que la gent fugirà de les projeccions així que sentin un pronom feble, que, com tothom sap, provoquen halitosi, frigidesa i impotència. De fet, els arguments dels empresaris recorden molt el to de les apocalíptiques prediccions dels responsables del gremi d'hostaleria, que ploren i vaticinen una debacle còsmica sense precedents si finalment es prohibeix que la gent fumi ducados dins dels locals. Però en el cas dels exhibidors de cinema la cosa té una dimensió especial: hi batega una sorda hostilitat envers la llengua, la incapacitat d'imaginar una realitat diferent o alternativa, la complaença en l'acomodatícia actitud dels que no volen que es mogui res, ni arriscar ni imaginar, ni buscar nous equilibris, ni resoldre situacions injustes. Abans anar al cinema era una festa, una ocasió més per socialitzar-nos i passar una bona estona. Avui, moltes sales de cinema s'han convertit en llocs inhòspits, sorollosos, bruts, adotzenats, ocupats per legions de devoradors compulsius de crispetes que comenten en veu alta i amb la boca plena les coses que van passant a la pantalla. I si al damunt els amos del local volen que et sentis un ciutadà de segona menystenint la teva llengua, i et condemnin per sempre a escoltar pel·lícules doblades, en comptes d'ajudar-nos a acostumar-nos d'una vegada a la versió original, donques mira. La solució és prou senzilla. A casa s'hi està molt bé i ja s'ho faran. L'espectador domèstic. Ja comprarem el devedè quan surti. Que trist, tot plegat.