L’Exèrcit revisa pam a pam la línia fronterera amb Andorra per traçar-la amb un marge de 5 centímetres

L’Exèrcit de Terra ha revisat pam a pam, literalment, la línia fronterera sud d’Andorra per supervisar i geolocalitzar-ne el traçat. Els treballs, que s’han desenvolupat al llarg de tres campanyes des del 2023, tenen per objectiu determinar amb mètodes moderns el recorregut d’aquesta línia, que es va establir el 1856 de forma paral·lela a la delimitació fronterera dels estats espanyol i francès a partir del Tractat de Baiona.

A aquest, datat aquell mateix any per establir la frontera entre Espanya i França i que deixava un buit al molló del Principat, s’hi van anar afegint ampliacions el 1858, el 1862, el 1866 i el 1868, mentre que la delimitació amb el Principat va ser establerta mitjançant un amollonament efectuat el 1856, el 1858 i el 1863.

En aquesta delimitació, recollida en una acta redactada pel notari andorrà Rossend Jordana i subscrita pel seu homònim de la Seu Salvador Galindo, van participar diversos càrrecs estatals dels dos costats de la frontera, com el síndic segon d’Andorra i el governador militar de la Seu, que van estar acompanyats per representants dels pobles limítrofs, que llavors eren Sant Julià de Lòria, la Massana, Arcabell, Argobell, Civís i Os.

Les conclusions de les actuals campanyes de delimitació, enquadrades en els treballs de la Comissió Mixta Hispanoandorrana per a la Delimitació de la Frontera i en les quals van participar per part espanyola membres del Ceget (Centre Geogràfic de l’Exèrcit) i de l’IGN (Institut Geogràfic Nacional), encara no han estat difoses.

Creus amb aspes

Durant les jornades de treball al Pirineu, el personal del Ceget i de l’IGN van anar documentant, i geolocalitzant amb errors de precisió de menys de cinc centímetres, els senyals que ressenya l’acta formalitzada fa més d’un segle i mig. Així mateix, també van revisar diversos ports de muntanya. En la majoria dels casos, i fora de les línies naturals que continuen marcant els cursos del Runer i del Valira, les fites que marquen el límit fronterer són creus amb les aspes d’uns centímetres de longitud i tallades en pedra, la localització de les quals es veia complicada pel pas del temps.

Algunes, amb més freqüència entre les ubicades en obagues (roques orientades al nord) i en zones de poc trànsit humà i animal, havien estat ocultades pel creixement de la molsa, la qual cosa va obligar els topògrafs a recórrer a una eina ja descatalogada.

Es tracta de la vara castellana, una mesura de 83,59 cm de longitud que va ser utilitzada quan es va redactar l’acta per mesurar la distància entre les fites. La van utilitzar manualment per confirmar que les creus eren les que ressenyava el document.