La meva Paloma Picasso

Vaig conèixer Paloma Picasso el desembre del 2023. El 7 i 8 de desembre d’aquell any es va organitzar a la seu de la UNESCO a París un simposi que va dur per títol Célébration Picasso, que va voler ser l’acte de clausura de les activitats que es van desplegar arreu del món per a commemorar el 50è aniversari de la mort de Picasso.

Un simposi que va comptar entre els ponents i assistents amb nombrosos catalans, experts del Museu Picasso de Barcelona, del Museu Nacional de Catalunya, de la Fundació Joan Miró, de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac, etc. La veritat és que em va agradar molt assistir a aquest simposi perquè fou molt interessant i una ocasió propícia per a conèixer experts en l’obra i en la vida de Picasso.

Paloma, la filla petita i única supervivent familiar en aquests moments, va assistir a algunes de les sessions, i vaig tenir l’oportunitat de saludar-la i de parlar-hi en un recés. Em va sorprendre la seva amabilitat (perquè el clixé que en tenia la feia distant i calculadora, de fet ha sabut jugar bé el seu cognom en el món dels negocis, de molts negocis); la semblança amb el seu pare (baixeta, cara arrodonida, cabell sobre el front i la galta, cabell fosc); i un punt de sofisticació, que ja li tenia adjudicat d’entrada.

En la conversa, va definir el seu pare com una ànima inquieta en qüestió d’amor. En aquest sentit els seus pares, Pablo Picasso i Françoise Gilot, es van conèixer el maig de 1943, mitjançant danses seductores entre tots dos, que es portaven quaranta anys de diferència. Picasso en tenia seixanta-un i Françoise, vint-i-un. La nova conquesta picassiana era de bona família, i ella estudiava per a advocada quan va conèixer l’artista, tot i que ella també volia ser artista. Allò que no va canviar mai és que Françoise sempre fou fidel a ella mateixa.

Picasso tenia una norma, i és que no acabava cap relació, sempre deixava incerteses i portes mig obertes, perquè no volia drames, i així totes formaven part del seu passat. Probablement perquè Picasso tenia tendències controladores i, segons la seva filla Paloma, col·leccionava conquestes, perquè era alhora carismàtic i mesquí.

Ella li deia papà i a l’estiu anaven a nedar, però potser el que se sap poc és que Picasso no sabia nedar, però no volia mostrar aquesta feblesa i feia veure que ho feia tot tocant de peus a la sorra a prop del límit marítim. Coses de genis.

Se’n van anar a viure a Antibes i els colors van tornar a la pintura de Picasso, tot i que Paloma afirma que “era com tenir de pare una estrella del rock”, que la relació era molt exigent i que aviat les coses es van començar a tòrcer entre la parella. Françoise, com totes les precedents, va patir moltes infidelitats, però el seu avantatge és que no n’era dependent ni anímicament ni econòmicament, i això va possibilitar que fos l’única esposa o amant de Picasso que el va deixar, i això fou molt dolorós per a ell. Françoise no transigia amb la seva dignitat, i Picasso l’havia posat als peus dels cavalls.

El va deixar penjat a Antibes i se’n va tornar a París amb els seus fills. A més, la tardor de 1952 Jacqueline Roque va arribar a la vida de Picasso. Jacqueline, la nova amant, tenia vint-i-cinc anys quan va conèixer Picasso. Sempre tingué predilecció per les més (molt més) joves.

Per acabar-ho de rematar, Françoise va publicar el 1964, amb bombo i platerets, Vivre avec Picasso (Viure amb Picasso), on traçava un retrat molt profund del personatge que ningú més hauria pogut fer. Picasso es va enfadar molt, es va enfilar per les parets, i va decidir apartar els seus fills petits (Claude i Paloma) de la seva vida. I tot i que passaven les vacances amb el seu pare..., finalment Jacqueline ho va impedir. Paloma, de fet, anava cada any a casa del seu pare, tocava el timbre tres o quatre vegades, ningú no l’obria, i se’n tornava. I això any rere any.

En la nostra conversa, Paloma va tenir molt interès a diferenciar el Picasso pintor del seu rol de pare. Per a ella, com a pintor tenia un toc màgic, que el feia ser sens dubte el millor pintor del segle XX. Com a pare hi va perdre contacte ben aviat, i Jacqueline va fer tot el possible per a què aquest contacte fos impossible. Fins al punt que quan va morir Picasso a Vauvenargues, ella s’hi va presentar i Jacqueline va impedir que Paloma entrés al recinte del castell per a donar el darrer adeu al seu pare. De fet, feia anys que no el veia.

Paloma només tenia vint-i-tres anys quan va morir el seu pare, i se’n va haver d’assabentar per la ràdio. Picasso, a més, tenia molta por a la mort i no va fer testament, amb la qual cosa la batalla hereditària estava servida. I així va ser, contra el fisc i tots contra tots. Sort que hi havia molt a repartir!

Paloma tenia el dia que la vaig conèixer ganes de parlar i a fe de Déu que ho vaig aprofitar. Va buidar el pap d’una relació distant, difícil i dramàtica. Les 3 D.