Aquí no llegirà vostè, astut lector, el que esperaria llegir en un perfil sobre el rei emèrit

Probablement esperarà vostè, astut lector, que en un perfil del rei emèrit digui que aquest home té un desvergonyiment inenarrable al queixar-se al seu llibre que és l’únic espanyol que no cobra pensió després de 40 anys de servei, ell, precisament ell, que va acceptar 100 milions de dòlars de la dictadura saudita, una quantitat que vostè i jo només assoliríem quan ens jubilem si cobréssim la nostra pensió durant 2.000 anys, però no ho diré. 

Probablement esperarà vostè que digui que des que Tejero va entrar al Congrés, a les 18.23 hores del 23 de febrer del 1981, fins que el rei va sortir a la tele per condemnar el cop d’Estat van passar més de 6 hores, temps més que suficient per posar-se els pantalons de general, cosa que Joan Carles diu al seu llibre que no va fer per anar més ràpid, però no ho diré. 

Probablement esperarà vostè que digui que és impossible creure que el seu fidel amic el general Armada, la seua mà dreta durant 17 anys, el va trair al dir als generals colpistes que parlava en nom del rei, però no ho diré. Probablement esperarà vostè que digui que és al·lucinant que l’emèrit afirmi al seu llibre que ha donat la llibertat als espanyols i els espanyols no l’hi han donat a ell, precisament ell, que se’n va anar a caçar elefants durant la pitjor crisi financera del seu país, va construir una vil·la per a les seues amants en plena muntanya d’El Pardo, va utilitzar el Cesid per tapar les misèries de la seua vida privada i va pagar amb diners públics el silenci de Bárbara Rey, però no ho diré. 

Probablement esperarà vostè que digui que Adolfo Suárez va confessar que no s’havia convocat un referèndum sobre monarquia o república perquè l’hauria perdut la monarquia i els periodistes van ocultar aquesta confessió durant dècades, però no ho diré. Probablement esperarà vostè que digui que el CIS va deixar de preguntar per la monarquia quan va començar a ser discutida, però no ho diré. El que diré en aquest perfil, astut lector, és que el rei emèrit és un mirall. Un mirall del nostre fracàs. Del fracàs de la generació de periodistes, jutges, fiscals, catedràtics de Dret i membres del Tribunal Constitucional que hem exercit les nostres professions durant els últims 50 anys. 

El Tribunal Constitucional ha dit que el rei emèrit és inviolable citant l’article 56.3 de la Constitució, però l’ha mutilat. Aquest article diu que “el Rei és inviolable”, sí, però a continuació afirma que “els seus actes sempre seran ratificats en la forma establerta a l’article 64”. I l’article 64 diu: “Els actes del Rei seran ratificats pel President del Govern”. El rei és inviolable pels actes ratificats pel govern (dels quals és responsable el govern), no pels seus actes privats. ¿Ha ratificat el govern que el rei acceptés 100 milions de la dictadura saudita i els ocultés al fisc? Per descomptat que no. 

Si tot i així el Tribunal Constitucional diu que el rei és inviolable, ¿està dient que ho és faci el que faci en els seus actes privats? ¿Seria inviolable si atraqués un banc i disparés als clients? 

Els periodistes, jutges, fiscals, catedràtics de Dret i membres del Tribunal Constitucional que durant dècades hem acceptat aquesta estupidesa, ¿en què estàvem pensant?