Pura essència
El concert que Jaume Pla, Mazoni, va oferir recentment al Cafè del Teatre ens va deixar una impressió duradora en una sala pràcticament plena que va confirmar, una vegada més, la vigència i la personalitat inconfusible d’un dels compositors més sòlids de l’escena catalana contemporània. Acompanyat per la seua banda elèctrica, Pla va desplegar un repertori que va creuar etapes, sonoritats i estats emocionals sense perdre mai el fil conductor que caracteritza la seua obra. Això és una barreja molt mesurada de pulsió melòdica, lirisme quotidià i una interpretació que sempre sembla escrita en primera persona. El directe de Mazoni funciona com un recordatori que la cançó, quan està ben construïda, no necessita artificis per ser contundent i arribar a emocionar. A l’hora de compondre el seu estil es distingeix per línies vocals netes, textos que combinen reflexió i concreció, i un sentit musical i rítmic que li permet transitar del pop d’autor a un rock més aspre sense que el canvi resulti abrupte ni arribi a molestar. En directe, aquestes virtuts s’amplifiquen quan l’electricitat de la banda actua com un motor que dona profunditat als arranjaments, sostenint el dinamisme dels crescendos i aportant una capa extra de tensió quan les lletres ho reclamen. La interpretació de Pla manté intacta aquesta barreja de proximitat i convicció que ha fet de la seua proposta un lloc propi dins del panorama musical català. La seua veu, més esquinçada en directe que en estudi, es mou amb una naturalitat gairebé conversacional, com si cada cançó fos una confidència llançada al públic sense filtres, però amb una precisió expressiva que evita qualsevol excés sentimental. Aquesta honestedat és, probablement, la clau de la seua capacitat per connectar tant amb els qui el segueixen des de fa anys com amb els espectadors que l’escolten per primera vegada. Vaig veure cares felices ja que l’impacte emocional del concert va ser evident.
En diversos moments, la sala va respondre no amb soroll, sinó amb un silenci atent, senyal d’un públic atrapat per unes cançons que apel·len a experiències comunes sense caure en l’obvietat. Per als acabats d’iniciar, l’impacte és encara més visible amb la sensació compartida d’estar descobrint un artista que no busca enlluernar, sinó compartir, i que precisament per això acaba sent memorable. La seua banda, compacta i precisa, va contribuir a aquesta atmosfera d’implicació total, alternant passatges d’una intensitat gairebé frenètica amb altres de més continguts poètics.
Així, aquest nou pas pel Cafè –lloc imant, segons ell mateix va declarar, d’algunes de les seues millors intervencions a la nostra ciutat, que li encanta visitar més aviat que tard–, va servir per regalar-nos llustroses versions d’algunes de les seues més estimades composicions de tota la vida, trufades entre el material més recentment encunyat. A saber, gran tema com Natura morta, Ailodiu, La promesa, La granja de Paula, Ei, que surt el sol, Caputxeta, Eufòria o Pedres, entre un grapat de més de vint seleccions que ens va brindar durant la llarga estona que ens va mantenir amb l’alerta posada.
En fi, a destacar que aquesta última cita de Mazoni entre nosaltres es va tancar amb la sensació d’haver assistit a quelcom més que un concert. Una demostració en tota regla, potser, de com la cançó d’autor, electrificada o no, quan s’arma amb rigor i sinceritat aconsegueix tocar la fibra sensible no només dels fidels sinó també dels qui acudeixen a l’encontre sense expectatives ni opinió formada.
