Portes secretes

Com a brillant conclusió d’aquest llustrós Jazztardor 2025, Ravel’s Dream, el projecte jazzístic liderat pel pianista Marco Mezquida, juntament amb Aleix Tobias a la percussió i Martín Meléndez al violoncel, s’ofereix com un dels acostaments més lliures, sensibles i imaginatius a l’obra de Maurice Ravel que s’han escoltat en els últims anys. Lluny de limitar-se a una versió cambrística o a un simple homenatge respectuós i mimètic, el trio ens va proposar una relectura profundament personal, en la qual l’esperit ravelià va servir com a punt de partida per a un viatge sonor que es mou entre la delicadesa impressionista, l’energia rítmica contemporània i la improvisació més oberta. Mezquida va abordar la música del geni francès sense temor de desarmar-la, descontextualitzar-la i tornar a construir-la des del seu propi llenguatge pianístic. El seu estil combina la transparència i el color de l’original amb aproximacions rítmiques inesperades, modulacions que semblen obrir portes secretes i un fraseig que oscil·la entre una reverència lògica i la irreverència lúdica. El grandíssim pianista balear no pretén imitar Ravel, sinó dialogar-hi, rescatant cèl·lules melòdiques, harmonies suggeridores o patrons rítmics reconeixibles, però expandint-los, fragmentant-los o transformant-los en motius totalment nous, com per exemple en aquest gloriós Bolero, meravellosament desconstruït i tornat a ser armat. El resultat manté el perfum original, però des d’un prisma contemporani i profundament jazzístic. La complicitat amb Tobias i Meléndez és essencial perquè aquest univers prengui vida. El percussionista català introdueix un pols orgànic, gairebé ritual, que envolta les melodies i aporta un sentit de moviment constant, mentre que el violoncel del cubà funciona com a contrapès líric i expansiu, capaç tant de sostenir línies càlides com de desencadenar explosions rítmiques des de l’arc o la percussió sobre la caixa de l’instrument. El trio respira com una unitat: cada gest d’un troba una resposta de l’altre, i l’espai entre notes resulta tan valuós com les mateixes frases musicals. La improvisació, nucli vital del projecte, no es presenta com un ornament jazzy afegit a un repertori clàssic, sinó com el motor que impulsa la dramatúrgia del concert. A Ravel’s Dream, improvisar significa continuar l’obra allà on el compositor la va deixar, explorar les seues possibilitats latents i permetre que les coses inesperades guiïn el desenvolupament musical. Els músics es permeten arriscar, jugar amb el silenci, canviar sobtadament de dinàmica o textura i crear moments irrepetibles que converteixen cada interpretació en un territori nou. El xou assoleix així un equilibri poc habitual: respecta l’essència poètica i el refinament harmònic de Ravel, però el projecta cap a un espai de llibertat creativa absolutament moderna. Ravel’s Dream no només ret homenatge al compositor, sinó que evidencia com la seua sensibilitat continua inspirant els qui entenen la música com una conversa viva, oberta i sempre en evolució. Com la de Mezquida i la seua gent.