El català comença als ajuntaments
Alcalde de Guissona i cap de l’oposició a la Diputació de Lleida
Fa pocs dies s’han fet públics els resultats territorials de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2023. Les dades confirmen allò que molts intuïm al carrer: el català recula com a llengua d’ús habitual, arreu del país. Les dades són preocupants tant a la Plana, com al Pirineu i l’Aran, on ja només la meitat de la població té el català com a llengua habitual.
Això representa una caiguda d’entre un 6% i un 8% respecte a les dades de 2018.
Davant d’això, tendim a mirar amunt: què farà el Parlament, què farà el Govern, què diran els tribunals europeus. Però una part important de la batalla pel català es juga molt més a prop, en aquell espai on la política es troba amb la vida quotidiana: als ajuntaments.
Els consistoris no podem canviar la Llei de Política Lingüística o d’altres regulacions lingüístiques, però sí que podem fer petites actuacions que contribueixin a millorar la salut de la nostra llengua i convidin a tothom qui ho desitgi a adoptar-la com a llengua habitual.
Què pot fer, doncs, un ajuntament? D’entrada, predicar amb l’exemple. A Guissona vam aprovar, el passat setembre, per unanimitat, una moció que acorda diverses accions eficients i poderoses per garantir l’ús del català al municipi.
En primer lloc, crearem –el 2026– una regidoria específica de política lingüística municipal. Les seves competències seran, sobretot, garantir que tota l’activitat de l’ajuntament, tant a nivell intern com extern estigui feta en català. Perquè els primers que hem de contribuir a fer que s’usi el català som els ajuntaments, en el nostre dia a dia, en totes les comunicacions que fem i en l’atenció a la ciutadania.
En segon lloc, els ajuntaments tenim una eina molt poderosa: la contractació i les subvencions. Per això també vam acordar incloure clàusules lingüístiques en els contractes de serveis subvencions i convenis municipals. No es tracta de castigar ningú, sinó de premiar qui fa l’esforç d’incorporar el català a rètols, atenció al públic i activitats i de garantir els drets lingüístics de la ciutadania. La política lingüística local també passa pels espais on socialitzen infants i joves. Biblioteques amb programació estable en català, activitats de lleure, espais culturals, etc. Si volem que el català sigui llengua de futur, ha de ser present allà on els joves passen les hores, en el seu lleure, no només a l’aula. I per això, cal que els ajuntaments també impulsem programes específics de sensibilització per a joves i adolescents.
Una altra peça clau és l’acollida. Molta gent que arriba al municipi voldria aprendre català però no sap per on començar. Des dels ajuntaments ens hem de comprometre a impulsar cursos bàsics gratuïts o bonificats per aprendre català, i a establir programes de col·laboració amb les empreses locals per incentivar –amb bonificacions fiscals– la realització de cursos de català durant la jornada laboral. Perquè cal transmetre el missatge que aprendre la nostra llengua suma.
El retrocés del català no és inevitable, però tampoc el revertiran només les grans lleis. Necessitem centenars de petites (però grans) polítiques, arreu del territori, que facin del català una opció fàcil, útil i cordial. Les dades són preocupants, certament. Però per això, ara més que mai, és el moment de ser proactius i des dels nostres ajuntaments assumim la responsabilitat que ens pertoca en la defensa de la nostra llengua.
