Jose Serrano Casasola, nutricionista, alerta sobre l'Ozempic: «En alguns casos, acaben pitjor del que estaven abans»

Aconseguir una pèrdua de pes és un procés complex en què influeixen nombrosos factors, que Jose Serrano Casasola, professor de l'Àrea de Fisiologia de la Universitat de Lleida i investigador en nutrició, va analitzar el passat 28 d’octubre en una conferència a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en el marc del cicle Nous reptes en la recerca biomèdica.

Ens costa perdre pes?

Sí, és difícil perquè hi ha diversos factors que hi juguen en contra. Al baixar de pes, l’apetit augmenta i el metabolisme basal disminueix en una proporció superior a la baixada de pes. Per això, els requeriments d’energia necessaris per assolir els objectius, sovint, són més alts del que el pacient imagina. A això s’hi afegeix un altre problema: amb el temps, si una persona no aconsegueix mantenir el pes desitjat, quan reprengui la dieta, entrarà en el que anomenem recycling. Això dificultarà cada cop més que aconsegueixi tornar a perdre pes, és el que coneixem com inflexibilitat metabòlica.

Els costa més a les dones que als homes o viceversa?

No hi ha grans diferències fisiològiques quant al sexe, però les dones tenen més motivació i s’impliquen més en el seguiment d’una dieta.

És per pressió estètica?

No, però sí que cuiden més la seua salut que els homes. De fet, ho veiem en qualsevol patologia, elles van al metge molt abans, tot just al notar els primers símptomes. Recentment, hem desenvolupat un estudi sobre hipertensió arterial i vam poder trobar moltes dones hipertenses lleus. Ara bé, trobar homes va ser complicadíssim perquè els costa participar. És una qüestió social i de comportament.

L’edat també influeix en el procés d’aprimar-se?

Sí, de fet, a partir dels 45 anys comencem a guanyar uns 0,2 quilos per any. A més, comença a haver-hi una redistribució del greix corporal cap a un greix més visceral. Això forma part del procés natural d’envelliment i, si s’hi arriba amb un cert sobrepès, fins i tot pot donar-se el que anomenem “paradoxa de l’obesitat”. És a dir, el sobrepès pot arribar a tenir un efecte protector davant altres malalties pròpies de l’edat avançada. En aquest sentit, pot ser desitjable mantenir un lleuger sobrepès ja que, a partir dels 80 anys, se sol produir un descens, i una desnutrició podria dificultar que el cos pugui fer front a les malalties, especialment a les infeccioses, freqüents en aquesta etapa.

És inevitable?

És inevitable i és el que nosaltres considerem un procés d’envelliment normal. Ho diem així perquè és el que veiem en la majoria de les persones, la norma general.

Perdre pes tan sols consisteix a menjar menys i a exercitar-se més?

Encara que la dieta i l’activitat física són claus, avui dia és un procés que s’aborda d’una forma més integral, i això inclou grups de suport psicològic i estratègies que milloren la motivació i el benestar de la persona.

Com afecta la salut mental?

Pot generar frustració quan no s’assoleixen els objectius. També cal ser conscients que, si es tracta una persona amb obesitat, el camí cap a la pèrdua de pes serà difícil i no es poden assolir resultats ràpids. Si es vol que aquests canvis es mantinguin durant molt de temps, cal fer-ho de manera pausada i, sobretot, sostinguda al llarg del temps. La “memòria de l’obesitat” pot durar fins un any després d’haver-se aprimat, per la qual cosa el tractament requereix paciència i constància.

Quins són els principals mites sobre aprimar-se?

En primer lloc, no existeix una dieta més eficient que una altra, totes poden funcionar sempre que hi hagi una restricció energètica. D’altra banda, si bé l’activitat física és molt bona per mantenir el pes, per si sola no permetrà aprimar-se de manera ràpida. S’ha de fer, sens dubte, però no amb l’objectiu principal de perdre pes. Aquests són missatges clau que cal transmetre perquè les persones no es frustrin, però també n’hi ha d’altres com que les grasses fan pujar pes. Depèn, perquè hi ha dietes riques en greixos que poden ajudar a aprimar-se. Una altra: Els carbohidrats engreixen? També depèn. Hi ha dietes basades principalment en carbohidrats que no fan engreixar i fins i tot afavoreixen la pèrdua de pes. En realitat, no es tracta tant d’aliments concrets, sinó de la ingesta total d’energia, de com es combina i de si està en equilibri amb la despesa energètica de cada persona.

Les xarxes socials contribueixen a la proliferació d’aquests mites?

L’educació nutricional ha millorat molt, però hi ha una sobrecàrrega d’informació. A les xarxes socials hi ha molts influencers que donen la seva opinió sense ser nutricionistes, i sovint promouen productes o mètodes miraculosos que probablement no tenen cap eficàcia. Per això, es recomana comptar sempre amb l’ajuda d’un professional qualificat que pugui orientar, detectar les dificultats personals i oferir opcions adequades. No existeix una dieta vàlida per a tothom perquè cada persona necessita un pla adaptat a les seves necessitats i circumstàncies.

Fàrmacs com l’ozempic són una solució efectiva per a la pèrdua de pes?

Diversos estudis han demostrat que l’ozempic pot provocar una pèrdua de pes. Tot i així, el que ens preocupa és la manera com s’aconsegueix aquesta pèrdua: el medicament actua augmentant certes hormones de sacietat que, alhora, incrementen la insulina. El principal problema d’aquest tractament és que, quan es deixa de prendre, sovint apareix un efecte rebot. Per això, sempre diem que aquest tipus de tractaments només funcionen realment si, al darrere, hi ha un canvi d’hàbits alimentaris. 

D’aquesta manera, quan s’abandona el medicament, la persona ja ha incorporat rutines que li permeten mantenir un pes adequat. Si no és així, és molt probable que, en retirar-lo i tornar a regular-se el sistema de l’apetit, augmenti la ingesta energètica i es recuperi el pes perdut (que és el que acostuma a passar). A més, són tractaments força cars. En alguns països en vies de desenvolupament, moltes persones no arriben a completar les dosis per motius econòmics, l’abandonen i acaben patint l’efecte rebot. 

El gran problema és que, en no haver adquirit bons hàbits alimentaris, tornen als patrons anteriors i, en alguns casos, acaben pitjor del que estaven abans.