Per què volem l’Estat? - Segre.com
Col·laboracióColaboración
  • inici
  • contacte
  • mapa web

Cerca per data

Setembre - 2016
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
 
01
02
03
04
05
06
07
08
09
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
 
divendres, 02-09-2016
dimarts, 20-09-2016
divendres, 23-09-2016
dimecres, 28-09-2016

Cerca per conceptes

 A   Aran   català   Catalunya   ciutat   d’un   Europa   futur   les   Lleida   millor   món   Mundial   Paeria   país   Per   Sant   sector   social   socials 

Ultima modificació: 19:28segueix-nos al twitterEspai Cercle a Facebooksindicació de continguts

Col·laboració

27

08

2016

Per què volem l’Estat?

JOSEP MARIA CASAMAJO

Per què volem l’Estat?

Jo ja no sé com fer-ho per intentar entendre els polítics, després de l’escàndol del parlament espanyol veient els diputats del PP aplaudint les mesures que aplicarà el govern als pobres espanyols, incloent-hi nosaltres, els catalans. No ho voldria, però el que sento, per desgràcia, és que he perdut totes les esperances amb els representants i sóc incapaç de fer una anàlisi coherent del seu paper. Em resulta gairebé impossible.

Ja estic d’acord (no hauria de ser així) que tots fan el contrari del que prometen per guanyar unes eleccions (és a dir, mentir), però que després de retallar, retallar i més retallar –excepte els organismes de l’Estat, el vertader problema del dèficit– i voler recaptar més i més, no tenen el més mínim detall d’ètica a l’hora de dir-nos que l’Estat modern no serveix per a res, més ben dit, per a gairebé res, si no és perquè els polítics cobrin el que vulguin amb uns privilegis impensables en qualsevol país del nostre entorn, i no tenen un gest de compassió i comprensió envers la ciutadania, que som els que els paguen, amb una actitud prepotent, gairebé insultant. Per això em demano: per què volem l’Estat?

L’Estat modern, tal com el coneixem, ha de ser (que per això es va crear) on l’ésser humà pugui, amb llibertat, desenvolupar la seva creativitat individual, així com tenir uns drets bàsics per a la vida. Almenys això hauria de ser tal com filosòficament es va pensar, però visto lo visto tenia raó algun filòsof del segle XIX que deia que l’Estat tan sols era un invent del poder econòmic i de l’alta societat per controlar la immensa majoria dels ciutadans amb règim de semiesclavitud, i així ells poden seguir gaudint dels seus privilegis. Ves per on, ja hi hem arribat, al segle XXI.

I per què s’ha arribat a aquesta situació? Doncs perquè l’Estat ha deixat de fer la seva funció de garant de les llibertats individuals, d’element equilibrador dels recursos, de posar fre a l’avarícia d’alguns segrestant la voluntat de la comunitat, posant els seus representants al seu propi servei, al servei del poder econòmic, que no en té mai prou. Una nova forma d’esclavitud inventada a ritme de deixar diners per fer-los esclaus de per vida.

Mentrestant, la gent del carrer, atònita i perplexa, contempla com en nom d’una democràcia representativa, aquesta no actua en funció de la voluntat popular, sinó al dictat dels poders fàctics, els que denunciaven filòsofs com Steiner, Marx, Engels i d’altres. No vull fer una reivindicació dels seus postulats, però en alguns aspectes tenien raó.

Gairebé, i salvant les distàncies, hem arribat a l’edat mitjana, on els nobles d’aleshores s’han convertit, al segle XXI, en els famosos mercats que, des de l’anonimat, l’opacitat i des de qualsevol indret del planeta, fan trontollar tots els que no formen part de la noblesa contemporània.

Molt em temo que això així no pot durar, no vull recordar com han acabat certs règims, i encara menys en el moment actual, però algú, algun grup o líder polític, i si no el troben, que sigui la famosa societat civil la que digui prou.

Els mitjans de comunicació actuals (els independents) poden ajudar, i molt, a fer que la gent prengui consciència que no es pot seguir així (per exemple, el cas d’Islàndia), i demostrar als dirigents actuals (molts fa més de 25 anys que pul·lulen) que o canvien o els canviem, com sigui menester. Tots aquests que ens han portat fins a aquí, per lògica, no ho poden arreglar; per tant, fora i gent nova del carrer directament elegida. Si no, no en sortirem.

Fem paral·lelismes. Ja tinc molt clar que l’única diferència amb l’esclat de la Guerra Civil del 36 no és més que aleshores el poder econòmic i els seus privilegis es van veure amenaçats per la revolta de les classes baixes, per la por a la revolució dels partits extremistes d’esquerres; igual ens en sentim les classes mitjanes actuals, d’amenaçades, però nosaltres no tenim l’Exèrcit al nostre costat i, per tant, tan sols podem utilitzar la raó, la paraula i el fet que els drets individuals i col·lectius conquerits al llarg dels últims 150 anys no els podem perdre.

Jo no vull més per als meus fills que el que he tingut per l’esforç dels meus pares i avis, però sí que vull una societat digna i en llibertat, tal com una societat moderna ha de tenir, o bé dins d’Espanya (ja ho dubto), o bé al meu país, Catalunya, i evidentment dins d’una Europa de les nacions, no dels estats inventats per interessos econòmics després de cada guerra.

L’avasallamiento constant, permanent, insultant i crec que humiliant que es fa des del poder econòmic i en nom de l’Estat i dels famosos mercats i altres teories econòmiques globalitzadores que han demostrat el fet irrefutable que els rics cada dia ho són més (als EUA, el 20% de la població recapta el 58% del PIB, duplicant-se aquesta dada en els darrers 20 anys) no es pot permetre per més temps. Conseqüència de les noves polítiques impulsades per Ronald Reagan i Margaret Thatcher

Tenim una mala peça al teler: els polítics actuals, els economistes, nosaltres, la gent del carrer, inclosos els poderosos econòmicament parlant, ho tenim molt magre. El deute de l’Estat espanyol (públic i privat) és tan elevat que és impossible poder-lo eixugar: devem un 165% del PIB, més els interessos. No hi ha solució, és el mateix que dir que hem de treballar dos anys seguits sense gastar res i sense cobrar, i això és inviable, tan senzill com el que acabo de dir.

O els que ens han portat fins a aquí, siguin els qui siguin, per ignorància, per mala fe o per complicitat, es posen a treballar per rebaixar la pressió a les classes del carrer, o tampoc cobraran i ho perdran tot, car el poble ja gairebé ho ha perdut tot i quan no hi ha res a defensar la gent està disposada a tot.

La sanitat, l’educació, el dret a una jubilació digna, pagada per endavant amb anys de treball, els pocs privilegis dels ciutadans, estan en perill pels famosos mercats i especuladors sense escrúpols.

Si l’Estat mira cap un altre costat, per què el volem? No fa falta, ni tampoc els seus dirigents.

tornar enrera