El vici d’escriure - Segre.com
Dia de RegDia de Reg
  • inici
  • contacte
  • mapa web

Cerca per data

Octubre - 2016
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
  02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31  

Cerca per conceptes

 Carrer   ciutat   colors   Dones   força   l'amor   Lleida   Madrid   ni   pedra   pont   raó   Segre   Sexe   sol      temps   terra   vida   vista 

Ultima modificació: 19:28segueix-nos al twitterEspai Cercle a Facebooksindicació de continguts

Dia de Reg

Vidal Vidal

Escriptor

08

05

2016

El vici d’escriure

A la pàgina 57 de La finestra de Vermeer, el dietari de Pere Rovira editat per Proa i que no voldries que s’acabés mai, l’autor remarca una idea extreta de L’ofici de viure de Pavese: la riquesa d’una obra ve donada per la quantitat de passat que conté. En aquest sentit, La finestra és una obra molt rica, perquè alternant amb el present d’unes notes quasi diàries en què es consigna un any sencer –2013–, hi trobem evocacions freqüents d’èpoques pretèrites, rememorades sovint amb nostàlgia però mai amb recança o remordiments. “Potser si no hagués perdut el temps, ara enyoraria les coses que me l’han fet perdre”, apunta el 24 de gener, de manera que podem arribar a entendre aquest Je ne regrette rien en tota regla com un manual sobre l’ofici de viure –i d’escriure–, però sobretot sobre l’ofici d’envellir.

Per les seves 512 pàgines, que se’ns fan curtes, desfilen literatura, música, cinema, paisatges (la devoció per Poblet o París), escenes quotidianes com la seva esposa Celina estenent la roba “amb una delicadesa coreogràfica”, els ocells del jardí de la casa d’Alpicat o els ocells dels camps passejats dels encontorns o encara els ocells abatuts en l’exercici d’una activitat cinegètica incitada pel pare (memorable recordatori de les primeres caceres en companyia paterna) que es veu obligat a deixar per culpa de les xacres de l’edat... Ai, les malalties que a la tardor de la vida esdevenen una espasa de Dàmocles, amb les reflexions subsegüents sobre la medicina preventiva, que provoca en les persones una relació diferent amb la salut del seu cos: “Abans s’estava sa i no s’estava malalt; ara, no se sap mai si s’està sa.” Amics, familiars com els fills o els pares, tothora presents encara que visquin lluny o hagin mort, artistes i escriptors admirats (Espriu, Vinyoli, Sales, Pla, Baudelaire), l’actualitat política i la presa de consciència independentista com a reacció, propinant clatellots als Cercas i Muñoz Molina de torn, per contrast a un Gil de Biedma que es va oposar al manifest d’intel·lectuals contra el català el 1981. “He tingut més o menys els vicis clàssics”, reconeix a tall de conclusió. Ara ja només el vi i l’escriptura, diu. Quan aquesta s’acabi algun dia, aleshores què farem? Com podrem suportar-ho? Potser bevent una mica més de vi, suposa. Qui ho sap, ja es veurà. De moment, brindem per aquest llibre magnífic.



tornar enrera

Darreres opinions