Atribuïa el darrer dia a les diverses manifestacions artístiques la virtut d'acomboiar-nos en el trànsit no sempre plaent cap a les obagues autumnals, preludi de boires, un temps que convida al recolliment domèstic i espiritual, a recuperar les rutines d'una quotidianitat que no valorem prou fins que s'esberla per algun motiu imprevist o no volgut, a caminar pel cantó assolellat del carrer (i, en general, pel cantó assolellat de la vida). Posava com a exemple els Apunts a la sorra del pintor Sorolla al CaixaForum, com ho hauria pogut fer amb les exposicions tot just estrenades de Brossa a Verdú i de Guinovart a Agramunt, o amb les instal·lacions de Chiharu Shiota a la Fundació Sorigué, sota el títol genèric In the beginning was... Un principi de ressons bíblics que reporta al film Segon origen a partir del Mecanoscrit pedrolià, traslladat amb esforç i il·lusió a la pantalla gran per un obstinat Carles Porta, fidel a la memòria i al mestratge del director Bigas Luna, que inclou espectaculars imatges apocalíptiques d'una Lleida devastada que ens fan pensar que tal vegada no estem tan malament. Vaja, que sempre podríem estar pitjor, una consideració paradoxalment positiva, si bé potser no gaire reconfortant. El cinema, doncs, també com a recer enfront dels primers freds, meteorològics i psicològics, que afecten tant el cos com l'ànima. Igual que la música, un altre bàlsam d'efectes contrastats. Aquest tram final de setmana tenim el reclam d'Interfado, el festival internacional de fados (aquelles cançons tristes que treuen la tristor), celebrat gràcies a la fe i la insistència de Carolina Blàvia, lleidatana de cor lisboeta. Com en el cas del voluntariós cineasta Carles Porta, sort en tenim de la tenacitat de persones com ella per tirar endavant determinats projectes que molts perceben d'entrada com a truites somiades. Interfado és, a hores d'ara, un certamen consolidat, que en aquesta quarta edició ofereix de divendres a diumenge concerts propis del gènere i, avui mateix, a dos quarts de vuit i a l'Espai Orfeó, la projecció de la pel·lícula Fado de Carlos Saura, que els recomano fervorosament si no l'han vist mai. Jo ho he fet ja unes quantes vegades, però cada cop m'emocionen encara algunes de les interpretacions que recull, encara que la vegi en ple estiu (deu ser que n'hi ha que estem tardorals tot l'any, des de fa anys).