x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

Dos coixos

  • Josep Vallverdú
Actualizada 06/08/2020 a las 11:48
Dos coixos

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Dos coixos

Anna Barcala

El lleó anava coix perquè s’havia clavat una espina en una pota. I com que no podia córrer, tampoc no podia caçar, i per tant no menjava. Les bèsties salvatges han de buscar-se el menjar cada dia, no com nosaltres, que comprem de tot.

Una mona que se’l mirava des de darrere una mata també anava coixa perquè s’havia torçat un peu. I amb un peu inútil no es podia enfilar als arbres, i no podia abastar la fruita que era el seu aliment. La situació era que tant l’un com l’altra passaven gana.

El lleó va veure la mona i li va cridar:

–T’aviso que no te m’acostis, que et menjaré. La mona va enretirar-se una mica i va respondre:

–Estic molt flaca, i tinc el peu malmenat, no em puc enfilar als arbres. Només trobaries ossos, si te’m mengessis; ni un pessic de carn.

–Doncs diguem que tant tu com jo hem fet un bon negoci –va comentar el lleó.

La mona es va decidir a buscar una solució.

–Si em promets que no te’m menjaràs potser podrem sortir d’aquesta misèria –proposà.

El lleó va prometre aguantar-se les ganes de queixalar. La mona se li va apropar i li va dir:

–Quan jo no tinc fruita, menjo cucs i formigues. Si tu no tens carn, pots provar de menjar fruita.

–Vols dir? I amb la fruita en tindré prou? –féu el lleó.

–I sense fruita, què tindràs? No res, no tindràs.

–Doncs què proposes? –demanà el lleó.

–Molt senzill: anem caminant fins a una figuera o una pomera o un cocoter, que són arbres de fruita. Tu comences a empènyer amb el cap o l’esquena el tronc de l’arbre, el sacseges, sacseges fins que les fruites caiguin, i ens les repartim, sense que jo m’enfili ni tu hagis de córrer.

Ho van provar amb una figuera i va anar molt bé. El lleó va trobar les figues ben dolces i la mona també es menjava les figues, i a més a més les fulles petites i tendres. Després van coixejar fins a una prunera, que encara era més fàcil de sacsejar, i es van atipar de prunes, el lleó trencava fins i tot el pinyol perquè la mona el xuclés. Quan van arribar al cocoter només li van donar una sacsejada i s’apartaven de seguida, mentre queien els cocos, que el lleó també esberlava amb les potents mandíbules. Allò va ser un banquet. I després un altre, i un altre.

A poc a poc, sempre coixejant una mica menys, les ferides que tenien es van curar i la mona un dia va enfilar-se sense problemes dalt d’un noguer i s’hi va quedar. El lleó va comprendre que s’havia acabat allò d’anar plegats. Va moure la cabellera i va cridar:

–Bona sort, mona!

–Té –va cridar la mona llançant-li amb força una nou. El lleó va fer un gruny.

–Ho veus? –cridà–. Ja s’ha acabat tanta amistat.

I s’allunyà al trot per buscar de carn. Vet aquí com acabaren tots dos feliços sense haver de menjar anissos.

Comenta el contenido

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre