Una estruç corria per la sabana. I tant si corria! I és que el lleó l’estava empaitant. Veureu com va anar tot. Us ho explico des del començament. Escolteu:
L’estruç havia quedat sola, feia estona que les companyes, tot caminant, caminant, eren ja lluny, i ella s’entretenia vora uns muntets d’arena d’aquell terreny sec, veient com ara sí i ara no treien el caparró dels caus els suricates, es posaven drets i espiaven si hi havia perill. Els suricates són petits i ràpids, mengen cucs i insectes de sota terra i per això excaven galeries, per això i per amagar-se.
I no us penseu que poques galeries, són moltes i molt llargues; perquè que sota terra viuen tot de petits escarabats i cuques.
Per la seva banda, el lleó, que tenia més gana que mai, s’havia separat del seu escamot de lleones i lleonets, la seva família, que estava prenent la fresca sota uns arbres. Va veure lluny aquella estruç i, pensant com devia ser de gustosa tanta carn, arrencà a córrer per atrapar-la. No sabia com és de ràpida l’estruç: quan li cal fugir del perill, replega les curtes ales contra el seu cos i sembla una bola amb potents potes i llarg coll. Les potes de l’estruç són tan llargues com l’alçada d’una persona, i fa unes gambades de més de tres metres. El lleó, quan es posa a córrer, va a molta velocitat, però no tanta com l’estruç, i no resisteix molt detemps la cursa: ell corre fort una estona, després ha d’aturar-se i recuperar l’alè, mentre que l’estruç corre i corre i encara posa més distància amb el perseguidor.
L’estruç, per fi, va parar, girà el cap i va veure el lleó cansat i lluny. “No em podria atrapar mai”, va pensar.
Passava vora seu una cigonya en vol i l’estruç, girant el cap enlaire, li va dir:
–Tot passant en vol, fes-me un favor: li crides al desgraciat pobre lleó d’allà baix que no m’atraparà mai, que només es cansarà i no li servirà de res. Ves, li ho dius i que se’n vagi amb bon vent.
La cigonya, des de l’aire, cridà: “Lleó, lleonet, d’estruç no en tindràs cap trosset.”
Amb el morro abaixat el lleó girà cua, va veure unes hienes que menjaven ossos, les esverà i escampà amb un rugit i es va menjar les poques restes que quedaven. L’estruç es reuní amb les seves amigues i, quan li van demanar on havia estat, ella va respondre: “He voltat d’ací d’allà, però creureu que no he trobat ningú?”
Veureu, l’estruç no era presumida. Cadascú té les potes que té.