Veniu, xics i grans!

La publicació, cada dia del mes d’agost, d’un relat infantil de la sèrie Contes per a l’Eloi, que SEGRE ha acollit a les seves planes, ha motivat molts adults a llegir-los amb goig: en tinc testimonis directes, àdhuc de persones a qui no tracto, o totalment desconegudes, que m’aturen pel carrer i em confessen que s’ho passen d’allò més bé. Els regracio per l’enhorabona rebuda i repenso després la variada galeria de persones que m’han parlat dels textos en qüestió, des d’una venerable àvia a una xicota que estudia a la Universitat, o un advocat de cert nom, o el paquetaire, que, amb la càrrega a les mans, t’hi fa referència, o la mestra encara en vacances que m’anuncia per a la represa de setembre la utilització d’aquests textos a la classe.

Amic Director, vet aquí que jo tenia trenta-un originals de contes escrits durant i després del confinament i enviats al meu fill, a qui van dedicats: contes planers, tampoc difícils de llenguatge, precisament perquè estaven pensats per a persones que podrien llegir textos senzills. I resulta que s’hi apunta tothom, com si d’una rifa es tractés!

Cavi l·lo ben poc abans d’adonar-me que una de les causes del sobtat interès de lectors adults per aquests textos fàcils, de lectura àgil i divertida, seria el contrast amb el doll de notícies gens agradables, de contagis, morts i infeccions, hospitalitzacions, tètrics assassinats, violències domèstiques, explosions, amotinaments, càrregues policials, incendis, troballes macabres, suïcidis. Els mitjans, bé que en filtrin una part, es veuen obligats a donar aquest material, que és informació.

Els lectors de premsa, en descobrir impensadament, enmig de tantes notícies penoses, aquesta literatura d’evasió tan frescal i blanca, enfront de la foscúria dominant, s’hi aboquen i tornen a l’edat de la innocència o, pel cap baix, tasten uns moments de dolcesa amb les petites peripècies refrescants.

No seria, tanmateix, només això: jo crec que la literatura planera, intel·ligible i no pas mancada de vàlua literària, amb temes que tenen l’arrel en la contística tradicional, com tot allò que ens deien de “quan les bèsties parlaven”, la faula, els animals que viuen conflictes calcats dels humans, o a l’inrevés, és una literatura que desvetlla fibres molt sensibles i tempera les angúnies de la vida quotidiana, tan aspra a voltes.

Quan em dedicava de ple, anys enrere, a escriure desenes i desenes de llibres juvenils, jo mateix semblava un altre, ja que m’integrava en aquelles peripècies quasi sense adonar-me que me les estava inventant... Simplement, les vivia. I és que la literatura senzilla és tan important i constructiva per al lector com l’anomenada gran literatura. Prenguin-ne nota aquells que, amb la cella alçada, la consideren de segona.

Puc, des d’aquí, felicitar els qui s’han encarregat, ells i elles, d’il·lustrar els meus contes? Són un component necessari, i en aquest cas, enriquidor, de l’èxit assolit.