SEGRE
La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.JOSEP MARIA CASTELLVÍ

Publicado por

Creado:

Actualizado:

I

magineu-vos que sou en la relaxant penombra d’una gran catedral amb finestrals elevats per on es colen tènues rajos de sol que il·luminen a contraclaror la gran estança amb un joc, quasi màgic, de llum i de foscor. Si ho esteu visualitzant, possiblement deveu experimentar un estremiment semblant al que us produiria l’exploració d’un escenari submarí singular que hi ha enfonsat a la Costa Daurada, a 72 metres de profunditat; una gran draga portuària centenària del port de Barcelona que va estar desapareguda i oblidada durant més de mig segle fins a ser retrobada recentment.

La tardor de l’any 2012, en Miquel Rota, propietari d’un centre de busseig a Torredembarra, em va proposar identificar unes restes enfonsades al mar, localitzades a tres milles de la costa entre Coma-ruga i Calafell, les quals s’elevaven des del llit marí, a 72 metres de profunditat, fins a la cota de 52 metres dibuixant una desconcertant estructura d’aparença vertical, gens semblant amb el que ens assenyala una sonda nàutica quan som damunt d’un naufragi conceptual. Era evident que allò no era un vaixell.

La primera exploració submarina al lloc va ser pertorbadora. A l’emoció de descobrir un espai desconegut s’hi contraposava el fet que l’aigua tèrbola limitava la visibilitat a tres metres i que hi havia un fort corrent, circumstàncies habituals a la zona. Seguint el cap de descens i arribats a 52 metres de profunditat vam tocar ferm a sobre d’una mena de plataforma inclinada d’uns 4 m² de superfície, des d’on vam intuir-ne una altra d’idèntica a tres metres de la primera.

Semblaven la cúspide de sengles torres que s’elevaven paral·lelament des del fons marí, on no arribàvem amb la vista, totalment embolcallades de xarxes d’arrossegament gairebé solidificades per la profusió d’incrustacions orgàniques i envoltades de nombroses espècies marines que hi trobaven aixopluc. Després d’instal·lar un fil guia de seguretat, vam continuar l’exploració més avall, i vam arribar aquell dia a 66 metres de profunditat. D’aquella immersió només vam poder treure’n que érem davant d’una cosa metàl·lica molt antiga i molt gran, que s’alçava des del fons tal com havíem interpretat a les lectures de la sonda.

Fent indagacions, però, vam saber pel testimoni d’alguns pescadors veterans, que en aquella zona s’havia perdut una “gran grua” quan era remolcada en mig d’un temporal als anys seixanta del segle passat i que amb aquest nom, “La grua”, es coneixia l’indret on havíem bussejat.

Tot plegat, ens va permetre teoritzar per primer cop amb la possibilitat que es tractés d’una antiga draga naufragada.

Rastrejats els fons hemerogràfics vaig trobar una notícia del 21 de gener del 1966 on s’esmentava la desaparició d’una draga durant una tempesta davant de Calafell quan era arrossegada pel remolcador Montcabrer, provinents les dues embarcacions del port de Barcelona amb destinació al de València, que havia comprat la màquina. Amb aquesta dada, els historiadors Enric García Domingo i Javier Aznar Colet, des de l’Arxiu Històric del Port de Barcelona, em van confirmar la baixa en els registres d’aquells dies d’una draga portuària venuda, precisament, al port valencià de la qual se n’havia perdut el rastre. Allí també vam localitzar fotografies i els plànols de construcció, material que un cop estudiat va permetre identificar les estructures que es veien a les imatges, contrastades amb allò que havíem trobat al fons del mar.

En aquest procés vam saber que les dues plataformes on ens havíem aturat durant el descens en el primer busseig eren els vèrtexs de la proa de la nau, en forma de forqueta com si fos un catamarà, encarats cap a la superfície, perquè l’embarcació quan es va enfonsar, sorprenentment, va quedar dempeus amb la popa clavada i ensorrada pel seu pes entre set i deu metres en el fang.. El conjunt de dragatge havia estat encomanat l’any 1877 al fabricant Satre et Averly, de Lió, si bé els bucs van ser construïts pels tallers Chevalier & Grenier, amb un cost de quasi 500.000 pessetes (equivalent ara a 2,2 M€), responent llavors a la creixent necessitat de dragatge del recinte portuari barceloní, en ple procés de desenvolupament industrial de la ciutat i del país. Era una draga del tipus rosari amb una doble proa en forma de forqueta que permetia el pas d’una robusta biga entre els dos cascos, articulada en un extrem a través d’un castellet central i l’altre amb una grua a proa. Aquell puntal sustentava una cadena de catúfols de 22 metres de longitud que travessava el pontó i s’enfonsava en el fons per excavar.

Després elevava el material, que era desviat cap a sengles gànguils situats respectivament a babord i estribord de l’embarcació. L’enginy es movia a través de diversos volants d’inèrcia engranats, impulsats amb una única màquina de vapor de baixa pressió amb expansió, de 150 cavalls. Amb la informació documental vam saber també que feia 33,70 metres d’eslora; una mànega de 8,52 i un puntal de 3,20 m i desplaçava 268 tones.

El conjunt, quan estava operatiu al port, el completaven cinc gànguils i un remolcador, maniobrat tot per vint tripulants. Curiosament, mai va rebre cap nom distintiu i va ser coneguda sempre, simplement, per La draga, o La draga de rosari. Després de seixanta anys d’activitat, el 14 de gener del 1939, l’embarcació va ser bombardejada per l’aviació franquista i va enfonsar-se al port.

L’any següent serà reflotada i restaurada per continuar treballant en les obres portuàries fins a ser venuda al port de València, l’any 1966, on no arribarà mai. . Bussejar a la draga és sempre emocionant. El casc en vertical, que s’aixeca vint metres des del fons amb una lleugera inclinació i cobert totalment de xarxes que pengen de l’estructura com si fos un salze ploraire, crea un gran espai interior buit i ombrívol on troben refugi grans bancs de petits peixos i, també, caçadors solitaris, com congres i serrànids. Aquest espai a contrallum es converteix en una mena de catedral submergida, amb reflexos i variacions de llum formats pels comptats rajos de sol que la teranyina de xarxes, bigues i ferralla deixen passar.

No hem trobat punts franquejables per accedir al poc espai confinat que hi ha dins del derelicte, si bé hem identificat una de les estretes portes, ara bloquejada, que conduiria fins a la sala on hi ha la màquina de vapor.. A la part més profunda, a 72 metres, l’estructura del casc en vertical es recolza sobre el castellet central, que li fa de puntal, mig ensorrat sota el fang i per això, la nau encara no s’ha desplomat horitzontalment al llit marí. Tard o d’hora ho farà pel pes de la macroestructura, accelerat pel desgast que provoca al metall submergit el rovellament i les incrustacions d’organismes marins i, també, pels danys estructurals que l’enfonsament i l’impacte contra el fons van causar a l’embarcació.

Si més no, quan col·lapsi ens quedarà el registre històric obtingut i, personalment, la satisfacció d’haver trobat, explorat i identificat una peça d’arqueologia industrial única de més de cent anys d’antiguitat, que ja forma part de la història de la Barcelona de finals del segle XIX i part del XX i del procés d’industrialització del país.

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.JOSEP MARIA CASTELLVÍ

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.JOSEP MARIA CASTELLVÍ

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.JOSEP MARIA CASTELLVÍ

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.JOSEP MARIA CASTELLVÍ

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.

La Draga, treballant al port de Barcelona. Data indeterminada.JOSEP MARIA CASTELLVÍ

tracking