Amb llicència
Hi havia una època, fa més de cent anys, en què a les ciutats les persones podien llogar carruatges per a desplaçar-se d’un lloc a un altre. Els que tenien més possibles, disposaven d’un carruatge propi amb xofer. Els cotxes de lloguer, estirats per animals, es van començar a regular amb l’augment de la població i, en conseqüència, amb els problemes de trànsit.
A Barcelona, l’obligatorietat de llicència per als cotxes de lloguer amb xofer es va implantar l’any 1882, amb l’entrada en vigor d’una normativa municipal. Els primers anys del segle XX el cotxe amb motor comença a conviure amb els cotxes de cavalls. A Madrid, el 1909, comencen a circular automòbils amb taxímetre. A Barcelona, el 1912. I els propietaris dels carruatges de cavalls es van haver de reconvertir; alguns, en taxistes, altres, en el que van poder. Durant el segle XX, el segle del taxi, hi hagut variacions importants en la relació entre els taxistes i els governs, passant per la col·lectivització del servei i la seva transformació en treballadors públics durant el 1936. En tots els anys, ha estat vigent l’obligatorietat de disposar de llicència, i la limitació de llicència ha estat una constant durant la segona meitat del segle XX, fins al punt que el nombre actual de llicències en algunes ciutats és semblant al que hi havia fa quaranta anys. Poc més de cent anys després de l’aprovació de les ordenances municipals, s’han arribat a pagar entre 100 i 130 mil euros per llicència de taxi, i, en alguna ciutat més petita, fins a 220 mil euros. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, defensora de la liberalització del sector del taxi, va afirmar l’any passat en un informe que la rendibilitat d’una llicència de taxi se situa en el 503% entre 1987 i 2016, mentre que la de l’Ibex se situa en un 233%. Vaja, que amb una taxa anual del 9,02%, és una de les inversions més rendibles. Un altre sector que funciona amb contingents són les farmàcies. Hi ha dades que situen el preu d’una llicència de farmàcia entre 560 mil i 600 mil euros. Podríem entretenir-nos també en estancs i administracions de loteria. El segle XXI s’enceta amb la polèmica sobre la liberalització de sectors intervinguts, i els consumidors assistim als enfrontaments entre la Comissió Nacional de Mercats i Competència i els llicenciataris, als dubtes dels polítics que no volen manifestacions ni titulars negatius, i, per tant, es resisteixen a mullar-se. També seguim pagant les conseqüències d’un sistema de llicències i autoritzacions administratives que ha creat un mercat secundari especulatiu.
Sóc usuària de taxis, farmàcies, estancs i administracions de loteria, però cap d’ells no em trobarà al costat per a defensar el seu mercat secundari de llicències.
