Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

ENTREVISTA

Irene Forcada: “M'agrada tractar amb pacients, investigo per poder ajudar-los més”

  • anna sàez
Actualizada 10/01/2017 a las 13:06
Irene Forcada: “M’agrada tractar amb pacients, investigo per poder ajudar-los més”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Irene Forcada: “M'agrada tractar amb pacients, investigo per poder ajudar-los més”

Des del 2009 que investiga el trastorn bipolar. “La doctora Maria Mur va obrir el camí.” Ella va ser, precisament, codirectora de la tesi d’Irene Forcada,

Reserva cognitiva, neuropsicologia i factors neuroestructurals implicats en la funcionalitat del trastorn bipolar,

X

XII Premi de la Societat Espanyola de Psiquiatria Biològica a la Millor Tesi Doctoral del Curs Acadèmic 2014-2015

.

Què té d’especial aquesta tesi?

És pionera a estudiar la reserva cognitiva en el trastorn bipolar. Hem investigat com influeix en el pronòstic funcional i cognitiu dels pacients.

Què és la reserva cognitiva?

És la capacitat del cervell adult per tolerar o adaptar-se als efectes d’una determinada patologia amb l’objectiu de minimitzar els símptomes o els dèficits que aquesta malaltia provoca. Aquest concepte es va començar a investigar, sobretot, als anys vuitanta en demències i altres malalties neurològiques. Es va veure que en cervells post mortem de pacients que havien estat cognitivament sans al llarg de la seva vida –és a dir que no havien desenvolupat gairebé símptomes de la malaltia– presentaven lesions típiques de demències. I aquesta era la incongruència: per què hi havia pacients amb lesions que desenvolupaven símptomes cognitius i d’altres que amb les mateixes lesions no en desenvolupaven? Aquí és on entra en joc la nostra reserva cognitiva. Si tenir un alt nivell de reserva cognitiva tenia un efecte protector a desenvolupar símptomes en aquestes malalties ens vam plantejar si això també podia passar en malalties psiquiàtriques que també cursen amb dèficits cognitius, com és el cas del trastorn bipolar.

I com s’arriba a plantejar aquest dubte?

Gràcies a la doctora Mur i al Dr. Eduard Vieta, tots dos directors d’aquesta tesi. En el seu moment, la Dra. Mur ja va fer la seva tesi sobre trastorn bipolar i dèficits cognitius, i ara encapçala l’equip de recerca en trastorn bipolar de l’IRB Lleida, del qual també forma part la Dr. Ester Mora.

Parlem amb massa frivolitat de les malalties mentals?

Malauradament sí, tot i que a poc a poc això està canviant gràcies, sobretot, a les associacions de salut mental que s’encarreguen d’apropar aquestes malalties a la població. Però molts cops encara no se’ls tracta amb el respecte que mereixen. Encara queda molt camí per recórrer. Per exemple, es diu que una persona és bipolar perquè avui està molt contenta i demà està trista. I això no és exactament així. El trastorn bipolar és una malaltia de l’estat d’ànim i es caracteritza per l’oscil·lació de fases depressives i maníaques o d’eufòria, alternades amb fases d’estabilitat clínica. Les fases depressives potser són més fàcils d’entendre. El pacient està trist, apàtic, amb manca d’il·lusió, només té pensaments en negatiu... I les fases maníaques serien tot el contrari: el pacient està excessivament content o eufòric, s’acceleren activitats com el pensament, la parla, se sent capaç de tot, disminueixen les hores de son, es té ganes de fer un munt d’activitats... I tot això de forma exagerada, cosa que provoca una disfunció en l’activitat diària de la persona. Té un punt agradable, aquesta fase, perquè són símptomes en positiu, però arriba un moment que no ets funcional. I, per descomptat, aquestes dues fases no se succeeixen del matí a la tarda o d’ahir a avui, sinó que són sostingudes en el temps.

El pacient se n’adona que hi ha un problema?

El pacient és més conscient de la depressió, perquè causa molt malestar. En canvi, durant les fases de mania o eufòria, com que donen aquest punt d’estar més content, desinhibit i amb més facilitat per parlar, costa més que el pacient s’adoni del problema i molts cops és la família qui alerta de la descompensació.

Hi ha pacients amb trastorn bipolar que van al metge pensant-se que tenen una depressió?

Sí. En molts casos la consulta inicial és per símptomes de depressió i després, repassant la biografia, ens adonem que hi ha hagut episodis previs de mania o hipomania –quan no és tan greu–. És una malaltia que tant en la fase depressiva com en la maníaca provoca una disfunció important en el teu dia a dia. En les fases agudes interfereix en la seva vida.

I és una malaltia freqüent?

La majoria d’estudis diuen que afecta, aproximadament, el 3% de la població, és més freqüent del que ens pensem. És una malaltia amb un patró estacional. És a dir: a la primavera i a la tardor és quan hi ha més descompensacions agudes, i quan hi ha més ingressos per aquesta patologia. Les fases depressives són més freqüents a la tardor i les maníaques a la primavera.

Encara estan estigmatitzats socialment els pacients?

Als pacients amb trastorns mentals severs els costa parlar obertament de la seva malaltia perquè tenen por al rebuig i a la incomprensió per part del seu entorn. S’està treballant per fer entendre que les malalties mentals són com la resta de malalties, amb les seves causes, els seus símptomes i els seus tractaments.

Cap a on avança la psiquiatria?

Avança, sobretot, cap a millorar la qualitat de vida i la funcionalitat dels pacients. L’objectiu del tractament, abans, se centrava a tractar els símptomes, a estabilitzar-los. Ara l’objectiu és més ambiciós i a més d’estabilitzar els símptomes es pretén que el pacient tingui una bona qualitat de vida.

Som més vulnerables a les malalties mentals?

Els trastorns mentals severs no han augmentat, s’han mantingut relativament estables. Però hi ha més malalties psiquiàtriques menors que són reactives als estressos de la nostra societat, que ens fan més vulnerables. Un estrès important laboral o familiar pot ser un factor precipitant.

Tots ens hi podem trobar o hi ha una predisposició genètica?

Tots ens hi podem trobar. Hi ha una vulnerabilitat genètica, però tenen gran importància els factors ambientals que tenen a veure amb la nostra vida, amb la nostra forma de relacionar-nos, amb el consum de tòxics... Això espero que també estigui canviant i es deixi de veure el consum de tòxics com, per exemple, el cànnabis com una cosa innòcua, normalitzada.

Treballa a la unitat d’aguts del Santa Maria. D’on treu temps per investigar?

La pràctica clínica m’encanta. M’apassiona tractar amb pacients, veure la seva evolució, ajudar-los a millorar. Això em motiva, m’omple. Però per ser bon clínic crec que s’ha de tenir aquest punt de curiositat científica. I d’aquí sorgeix l’interès a fer la recerca, que faig fora d’hores de feina. Ningú no m’hi obliga però penso que em fa créixer com a professional, que complementa el meu treball i d’això se’n poden beneficiar els pacients. A la unitat d’aguts tot està a flor de pell. És complicat perquè no només has d’atendre el pacient, sinó la seva família, però m’agrada sentir que puc ajudar. Hi ha molt desgast emocional: és difícil no emportar-te la feina a casa.

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre