x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

ENTREVISTA

Gemma Pasqual: “En segons quin segle, quin any o quin país, la dona no era ni persona”

Actualizada 02/06/2020 a las 13:26
Gemma Pasqual: “En segons quin segle, quin any o quin país, la dona no era ni persona”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Gemma Pasqual: “En segons quin segle, quin any o quin país, la dona no era ni persona”

SEGRE
Gemma Pasqual: “En segons quin segle, quin any o quin país, la dona no era ni persona”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Gemma Pasqual: “En segons quin segle, quin any o quin país, la dona no era ni persona”

SEGRE

L’escriptora valenciana Gemma Pasqual és un dels grans noms de la literatura juvenil en català. N’hi ha prou recordant la sèrie ‘Xènia’, tot un fenomen entre els lectors adolescents. Ara, però, sorprèn amb un llibre per a adults en què recrea episodis de la vida de Virginia Woolf, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Rosa Parks o Simone de Beauvoir, ‘Viure perillosament’ (Comanegra). En aquest salt literari reconeix que ha estat “molt atrevida escodrinyant en la vida d’altres autores”. Un desafiament que ha estat “molt atractiu” i que l’ha portat a reivindicar una quinzena de dones que admira.

Sense ser aventurera he viscut com s’ha de viure: o sigui, perillosament.” Aquesta frase de Mercè Rodoreda inspira el títol que ha triat l’escriptora Gemma Pasqual en el que es pot considerar el seu bateig en la literatura per a adults. Pasqual ja té una reconeguda trajectòria com a autora de llibres infantils i juvenils. A

Viure perillosament

hi ha escrit 15 contes protagonitzats per dones.

Què uneix a aquestes dones?

Que no s’han rendit. Que ens han ensenyat a viure encara que sigui perillosament.

En l’època actual les definiríem com a feministes?

Sí. Moltes d’elles no ho sabien. Defensaven els seus drets, però com a dona i com a persona, perquè en segons quin segle, quin any o quin país, no eres ni persona. N’hi havia algunes com Emilia Pardo Bazán que ja ho sabien i volien que els fessin cas, però moltes altres simplement sobrevivien.

En tot cas, sí que són conscients que no hi ha igualtat entre dones i homes...

I tant. Quan veus la seva vida te n’adones. Es veuen obligades a viure separades dels seus marits perquè unir-se a un home era com perdre la seva identitat i les veus com pateixen. Elles diuen, per exemple, que si haguessin nascut com a homes ho haurien tingut més fàcil. Algunes, com Caterina Albert, es posen noms d’homes per publicar, en el seu cas Víctor Català.

Els contes parteixen de fets reals, en alguns casos poc coneguts. Ha requerit una tasca important de documentació?

La documentació ha estat extensa però m’ho he passat molt bé escodrinyant i buscant en la vida d’aquestes autores. He volgut allunyar-me de l’anècdota més coneguda, i buscar l’anècdota per fer literatura, ja que no totes valen.

I a partir de l’anècdota verídica i documentada com ha desenvolupat els contes?

Jo també ho he volgut fer de forma perillosa i sentir-me lliure a l’hora d’escriure. I el que he fet és rellegir gairebé tota la seva obra, tot i que en algun cas costava perquè moltes no estaven reeditades i s’havien d’anar a buscar en llibreries de vell. I llavors escriure-ho a la seva manera. És agosarat però he utilitzat elements com ho feien elles.

Ha volgut reivindicar-les?

Absolutament. No és un cànon. Són les que m’agraden. Segurament en falten. El criteri era que feia temps que estaven mortes, excepte en el cas de Maria Aurèlia Capmany, que no m’hi vaig poder resistir perquè la seva història amb Espriu era molt xula. Volia introduir Maria Mercè Marçal, i al final apareix en el conte inicial,

La dona de sal

.

D’on surt el llibre?

Va sorgir a partir d’una conversa amb la Núria Cadenes, que som amigues. Fem sopars i parlem de literatura. Conversàvem sobre Mercè Rodoreda, en parlàvem com si fos allà, de la seva història amb l’Andreu Nin, de si era veritat o no. Llavors la Núria em va preguntar: “Per què no fas un llibre sobre la Rodoreda?” Jo vaig contestar que no, que no n’era especialista. Però m’agraden els reptes, i vaig escriure un conte de la seva història amb el Nin –que

se non è vero è ben trovato

, perquè en parlen la Marta Pessarrodona o l’Anna Murià–. I em va agradar tant que vaig escodrinyar en vides d’altres autores.

Al conte també apareix el marit de Rodoreda.

Ella, des de petita està predestinada a casar-se amb ell, el

tío americano

[era el seu oncle, Joan Gurguí, que es va instal·lar a casa seva]. Ella pensava que s’havia de casar fins que s’adona que no, que no era amor, a més, ell també era més gran que ella... i fa una cosa molt valenta a l’època, que és anar-se’n, el que avui consideraríem un divorci. Deixa el fill i se’n va. I passa a ser la dona dolenta i mor com la dona adúltera de Catalunya.

En el cas de Virginia Woolf, parteix d’una fotografia.

La Woolf era una dona molt trista. Però vol trencar les normes. I crec que era interessant humanitzar-la. I a partir d’una anècdota en vaig fer un conte. Ara, el que ella va fer en aquell moment era divertir-se de forma molt estranya, com feien els romàntics. Ara estaríem tots a la presó, però ells es divertien.

La d’Aurora Bertrana és una de les històries més dures del llibre.

Totes ho són, però sí que potser aquesta ho és més perquè l’Aurora és una gran desconeguda. És una dona molt generosa. Sí que hi apareix el pitjor personatge del llibre, el seu marit, que era un maltractador psicològic, que li vol mal. Aquest home l’enganya, és franquista, dóna suport al cop d’estat i vol que ella torni de l’exili, des d’on ajuda amics que té en camps de concentració a França, perquè la tanquin a la presó.

A Caterina Albert la veiem lluitant perquè no s’emportin la seva col·lecció de peces arqueològiques trobades a Empúries.

Per a la gent de la zona era molt comú buscar restes arqueològiques. Això és un espoli, no es pot fer, però llavors era una altra època. Quan comença la guerra, la Generalitat vol portar les peces a un museu i ella s’hi oposa, perquè li dóna un valor sentimental.

El conte dedicat a Rosa Parks no se centra en el conegut episodi de quan es va negar a cedir el seient de l’autobús a un blanc, sinó en el cas que va investigar d’una violació en grup a una dona negra.

Una història que ens ve de tan lluny i tan actual! Ella no es vol aixecar de la cadira no només perquè és negra, sinó també perquè és dona. Va ser molt valenta, una gran lluitadora pels drets humans i pels drets dels afroamericans, va ser molt interessant investigar-ho. Per fer el conte vaig aprofitar textos de Tony Morrisson i autores afroamericanes. No crec en la justícia perquè tenim presos polítics, per exemple. En el cas de La Manada veus les penes que van rebre i et preguntes què passa. Per mi està clar:

no

és no. I un silenci també és no.

Abans feia referència a la relació entre Maria Aurèlia Capmany i Espriu. Ella l’admira però no s’arronsa davant d’ell.

Va guanyar el premi Joanot Martorell amb

El cel no és transparent

amb el vot en contra d’Espriu, que formava part del jurat. Ell es va oferir a ajudar-la per millorar l’obra. Ella volia aprendre, admirava Espriu, que li fa observacions que a vegades li molesten. Però no s’arronsa, i li acaba dient que el tractarà de tu, cosa que no feia ningú.

Qui és Isabel de Villena, la primera escriptora amb nom conegut de la literatura valenciana?

Sembla que Isabel de Villena va escriure

Vita Christi

per enfrontar-la a

Espill

, de Jaume Roig. Van coincidir al mateix convent, ell de metge i administrador, ella d’abadessa. Però

Vita Christi

no m’atreia, i en canvi m’agradava més l’

Espill

–que en realitat és molt masclista–, i no veia la manera d’escriure una història de dones. La vaig trobar, finalment, investigant per què hi havia tantes dones monges. A les famílies, l’hereu rebia l’herència i la noia es feia monja, era una oportunitat d’estudiar, de saber música.

És la vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Per on passa ara la literatura catalana al País Valencià?

Tenim molt bons escriptors però no estem visibilitzats. Han estat molts anys de governs del PP que anaven en contra de la cultura catalana i de la cultura en general. Ara tenim una possibilitat de transformar-ho. Ens costa situar l’escriptor i sobretot la memòria literària. Hem de reivindicar els autors de sempre com Fuster, Estellés...

Descubrir
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre